Editors: Xavier Macià i Pep Solà. Editorial: L'Abadia de Montserrat. Pàgines: 378. Preu: 28 euros.

A mitjan octubre de 2004, es va celebrar a Santa Coloma de Farners el primer Simposi Internacional Joan Vinyoli, coincidint amb els noranta anys del naixement del poeta i amb els vint de la seva mort. S'hi van reunir alguns noms esplendents de la poesia i de la crítica catalana del moment. Aquest llibre n'aplega les ponències, les comunicacions i fins i tot les intervencions en taules rodones.

El llibre s'obre amb un text de traca i mocador de Joan Margarit, El meu Vinyoli. Em sembla un assaig lúcid, tot i la seva tendenciositat.La veritat és que hi combrego poc. En essència, Margarit -ja ho diu en el títol- tria un determinat Vinyoli: el realista, el que s'aferra a les coses concretes, a les realitats, en detriment del Vinyoli que s'eleva en el cant i que crema en un afany religiós mai no consumat del tot. Per a Margarit, la poesia ha de ser una finalitat, no pas una eina metafísica. El to del text és, curiosament, molt dur. Jutja no gaire positivament els dos darrers llibres vinyolians (magnífics, a parer meu), i en canvi no diu res de dos altres que són cabdals: Vent d'aram i Llibre d'amic.Al final, però, argüeix que sense el Vinyoli metafísic difícilment hauríem tingut l'altre («el que va assolir cotes altíssimes de perfecció poètica»). És un text estimulant, provocador.

I és, també, aquest de Margarit, l'únic text que gosa discutir lliçons i mètodes al mestre. L'editor crític del poeta barceloní, Xavier Macià, relativitza alguns tòpics que han pesat massa en la vida literària de Vinyoli (el dels dos prolongats silencis i el del replantejament de les bases del seu discurs poètic).Se centra en la recepció -nul·la, quan no negativa- del llibre Realitats. Per la seva banda, el meu veí de pàgina i germà d'ànima D. Sam Abrams destaca, en el pròleg a aquest magnífic volum, «l'absoluta centralitat de Vinyoli dins el cànon de la poesia catalana moderna» i, en el seu text analític de dins, reflexiona sobre l'obra de maduresa del poeta, la millor (ho fa a partir del poema Rembrandt, de Cercles). Francesc Parcerisas -prologuista de Passeig d'aniversari, l'últim llibre de Vinyoli- troba que el poeta no va exercir pròpiament un mestratge clar, a desgrat de la influència innegable que ha tingut entre les generacions més joves. La seva comparació crítica entre Vinyoli i Ferrater -gravetat versus distància irònica- resulta perspicaç. Casasses, contràriament a Margarit, té en molt alta estima la «volada simbòlica» de l'autor d'Ara que és tard, i ho escriu i ho argumenta. He glossat només un deu per cent dels textos aplegats. Un llibre important.