Sempre dic que hem de pensar en el futur per tal d'entendre el passat i continuo reafirmant-me en aquest axioma que em resulta molt revelador.

Ara, però, hem vist actuar les forces etològiques que hi ha a l'estructura primat de l'ésser humà i estic segur que, tot i que no he perdut el principi d'esperança, les coses son molt complicades, i em confirmen que quan no estàs subjectivitat contínuament, es perden els valors d'una humanitat solidària i justa.

Se suposa que els polítics que ens representen haurien de ser una mostra avantguardista d'una societat en construcció i que, per tant, son avantguarda de tots i treballen per a tots.

Aquests principis òbviament justos, pels quals molta gent hem lluitat en el passat, ja no tenen el valor operatiu que alguns, quan la societat estava subjectivada, pensaven i defensaven; això és, però, responsabilitat de tots i totes.

Ara, com hem dit, cal pensar en el futur i engegar una discussió participativa en la qual la societat (intel·lectual col·lectiu) decideixi construir de forma solidària i amb democràcia social el futur dels humans. El problema, per tant, ja no és analitzar què ha passat sinó construir la ideologia del que volem ser en el futur.

La perspectiva de la humanització social de la nostra espècie comença en el mateix moment que som capaços de pensar i d'actuar sent conscients de totes les escales d'intervenció. Només podem comptar amb nosaltres mateixos. Això que sembla una obvietat no ho és tant.

La socialització de la cultura i de l'educació ha estat un procés exponencial en el passat segle XX fins al punt, no em canso de dir-ho, que és difícil que a Occident trobem una persona que no sàpiga llegir

i escriure.

Ara bé, hi ha quelcom que encara la nostra espècie no ha aconseguit: que tothom pensi.

De fet, no n'hi ha prou amb pensar, cal pensar amb consciència, amb consciència d'espècie. Pensar i actuar solidàriament ens fa més humans. Aquesta és la perspectiva d'una democràcia social, paraules velles que poden tenir un sentit nou en un món que s'accelera i on les desigualtats s'estan fent insalvables.

El compromís amb la construcció d'un món millor està en una actitud intel·lectual pràctica defensant als qui tenen menys i facilitant la seva incorporació activa a la consciència de classe i d'espècie.

No n'hi ha prou amb parlar, sempre dic que cal actuar, però per arribar aquí s'han d'anar construint dia a dia els valors compartits que poden donar la raó als que veiem en les injustícies socials, econòmiques i polítiques un comportament impropi d'una humanitat en construcció.

S'acaben els temps de les queixes, cal que comenci el temps de l'acció que pensa solidariament i que és solidària a la pràctica.La reflexió neix en un context de continuïtat de la societat, una societat en evolució sovint necessita ser sacsejada per no adormir-se. Si volem una democràcia econòmica i social, no n'hi ha prou de pensar-la.

El compromís per una societat justa no s'ha de justificar, en aquestes alçades de l'evolució humana hauria de ser ja un paradigma assumit.