Autora: Cinta Massip. Editorial: Lleonard Muntaner. Pàgines: 141. Preu: 10 euros.

Els mots que serveixen de títol a aquest article són manllevats al poema Pedra, de Josep Palau i Fabre -que el poeta alquimista va dedicar, l'any 1942, al filòsof Xavier Zubiri. M'hi ha fet pensar la poesia de Cinta Massip, aquest seu primer llibre tan notable, que fa de la pedra un dels motius centrals dels versos.

A finals de 1994, Massip va publicar -com recorda Feliu Formosa en el pròleg- la traducció de dos llibres del poeta brasiler Joao Cabral de Melo. La seva pròpia poesia, aparentment, deu poc a la del brasiler: potser l'ús exclusiu del vers d'art menor, que és un metre que s'adequa molt bé a una lírica de l'emoció immediata i fonda, com la de Cabral de Melo, o a una de més intel·lectualitzada, que persegueix més l'essència del que es diu, com la de Massip.

Per altra banda, la poeta fa anys que diu admirablement poemes d'altri, amb acompanyants musicals diversos. Filla, a més, de poeta, la seva convivència amb el gènere no és una cosa d'ara, ve de molt enrere, i era lògic que, tard o d'hora, Cinta Massip ens fes conèixer, també, el seu vers.

Amurada no és un llibre fàcil. Els poemes són molt breus, però suggereixen moltes coses. És aquella mena de poesia que diu tant pel que deixa de dir com pel que pròpiament explicita, una mica críptica -i aquest pot ser un dels seus perills, però també (tot depèn de l'ull que llegeix) una de les seves virtuts més grans.Per la naturalesa dels seus versos, de la seva dicció, em sembla que és una obra que es podria adscriure a una línia en què hi trobaríem exponents tan coneguts de la poesia catalana del segle XX com Llibre d'amic, de Vinyoli, o Cementiri de Sinera, d'Espriu (dos llibres que jo estimo per damunt d'altres obres més populars d'aquests poetes). Potser encara és més a prop de Vinyoli que no pas d'Espriu per la condició netament simbòlica del viatge proposat: al capdavall el viatge de l'experiència amorosa, l'escriptura sobre l'essència bessona en conflicte. Hi ressona també la Marçal de Desglaç.

Sovint, la poeta recorre a contradiccions molt rendibles: escorça-teranyina, centre-afores, pluja-dard desorientat i concret. La revelació amorosa es converteix en un «dard de la llum / que encerta l'ull / i descrosta la sang». La tannka japonesa és una de les formes que hi fa servir, però no pas l'única. Tots i cada un dels poemes de les quatre parts són molt continguts. Tot tendeix a un centre: l'amat que busca l'amant, «l'ànima despullada» que s'encercla en «el gresol del temps». La necessitat de fusió és evident.Però fusió no únicament amb l'amat (per dir-ho amb termes lul·lians), sinó també amb tantes coses que ens envolten: «Voldríem ser la casa, / tornar-nos porta, / obrir finestres altes, / defensar-nos alhora: / llaurar terra murada», escriu en uns versos fulgurants.La poeta utilitza el símbol recurrent del mapa: la representació d'un territori -com si en fos l'ànima de paper- amb què la veu del poema pretén identificar-se. La part mallorquina del llibre, en aquest sentit, proposa una lírica en què el lloc i el topònim -com en Obreda, de Perejaume- tenen una funció vertebral i una volada inextricablement simbòlica. El desig de cisellar uns mots en pedra apareix, també, en aquests poemes, l'itinerari al·legòric dels quals es podria resumir amb aquest vers fascinant: «Escalar l'ànima de la pedra».

Els poemes de Massip troben un complement molt precís en els dibuixos del seu avi, Francesc Macip. Com explica el també poeta Jesús Massip -fill de Francesc, pare de Cinta-, aquests dibuixos geomètrics que semblen figures de calidoscopi -insinuació de moviment, autèntics trompe-l'oeil- formaven part d'un escaquer familiar. Cinta Massip els recupera per il·lustrar la seva poesia, en què, com damunt d'un escaquer, s'hi fa un joc seriós, d'una bellesa estricta.