També es produeixen asimetries en funció del territori: els mateixos grups de rock català que són seguits i venerats al rerepaís són ignorats en el món de l'àrea metropolitana. Si ens centrem en literatura, no cal ser un observador de la realitat cultural massa espavilat per constatar el decalatge existent entre la qualitat de les obres i el coneixement en què el públic general té dels seus autors.

Comparem la situació present amb altres escenaris del passat: a l'època de Verdaguer, la gent llegia Verdaguer i, els que no ho feien, almenys sabien qui era el poeta i el que representava per al país. El mateix es pot dir d'altres autors, en un arc que, en poesia, potser arribaria fins a Espriu i que segur que inclouria, amb matisos diversos, Maragall, Carner o Sagarra.

Com és prou notori, aquells a qui ara els correspondria la condició de figures del panteó literari no tenen gaire repercussió més enllà dels cercles de lletraferits. Insisteixo: tampoc no es pot esperar que una àmplia majoria hagi llegit les obres completes dels escriptors en qüestió, però en tot cas caldria que el volum de massa crítica que hi ha en totes les cultures nacionals proporcionalment a la població seguís amb certa atenció els treballs de les seves patums, i que la gent poc avesada a la lectura almenys tingués els seus llibres al prestatge de casa condicionats per la percepció que aquell autor significa una cosa important per a l'imaginari col·lectiu.

Per assolir fites d'aquesta índole, que no anirien més enllà d'allò que vol dir viure en una societat culturalment normalitzada com les del nostre entorn europeu (i que es podria xifrar en una mitjana de consum intern de productes culturals propis en els diversos àmbits al voltant del 60%) cal una sèrie d'actuacions de xoc i de plans a mig termini que en el procés de desnacionalització cultural present en el qual ens trobem absorbits apareixen com tasques veritablement titàniques.

Per començar, a diferència de les cultures europees hegemòniques, nosaltres comptem amb autèntiques paparres en mitjans de comunicació de gran difusió que dediquen totes les seves energies a vomitar desprestigi contra qualsevol signe d'innovació, dinamisme, o ambició cultural que aparegui a casa nostra.

Això és molt freqüent en literatura, perquè saben que aquesta disciplina és central en la construcció d'un horitzó cultural propi, però també afecta a d'altres arts, com ara la música o el cinema. Combatre aquests agents de forma directa o subtil és, doncs, una missió prioritària.

El més rellevant, però, continua essent la reforma d'altres estructures de difusió: l'ensenyament, les universitats, la implicació del món privat o, directament, la intervenció en el mercat (que no s'escandalitzi cap liberal, això és el que fan totes les realitats nacionals en matèria cultural dignes d'aquest nom).

Com es transmet a Catalunya, per exemple, el llegat dels clàssics i la sensibilitat cap a l'art contemporani en el batxillerat? Com participen les universitats en la projecció dels autors catalans en actiu? Em temo que la resposta a aquestes preguntes encara continua essent massa desoladora.

A DIFERENCIA D'ALTRES CULTURES EUROPEES, LA CATALANA TÉ PAPARRES ALS MITJANS DE COMUNICACIO QUE DEDIQUEN TOTA LA SEVA ENERGIA A VOMITAR DAMUNT DE QUALSEVOL SIGNE D'INNOVACIO. CAL COMBATRE AQUESTS AGENTS