Hi ha, com gairebé amb tot, raons per tirar les culpes a les administracions, a les grans empreses, a l'Església i al sistema educatiu. Quan escopim a la societat de consum, som conscients de la proporció de bava emesa que ens retorna al damunt? L'alfabetització, l'escola obligatòria i gratuïta pels qui no disposen de mitjans, ha estat un guany real per la societat en el seu conjunt? Plantejada sense un context tècnic i moral, la qüestió pot semblar el súmmum del reaccionarisme i la carcúndia. Qui abogaria avui en dia pel retorn a les societats europees de fa tan sols dos-cents anys, sense protecció social, sense sanitat pública, sense garanties civils i amb una divisió radical entre les oportunitats dels qui disposaven de medis de fortuna i els qui no? El mateix podríem dir pel que fa a l'educació. Podríem estendre'ns en àrdues i variades consideracions, però ens quedarem amb una qüestió: és l'actual societat europea, feliçment alfabetitzada i amb un accés pràcticament universal al coneixement -tot i que no a la informació-, més eficaç que la de fa dos segles?

A un li agafen ganes de dir que hi ha una desproporció insalvable entre el guany tecnològic i el guany espiritual -hi ha qui parla de retrocés en aquest terreny-, però aquesta és una qüestió fortament subjectiva, o ideològica, com ho prefereixin. Em vaig passar la joventut clamant per l'abolició dels esclavatges espirituals, i em continuen semblant nefastos, però els llimbs col·lectius on ara vivim no resulten gens estimulants. En canvi, n'hi ha d'altres del tot objectivables. Per exemple, la cultura del tractament i l'ocupació de la terra.

Fins fa no pas més de trenta anys, el bosc era un espai ordenat i net, racionalment explotat com a font de llenya, d'herbes medicinals, de suro, de fruits diversos, etcètera. Els mateixos que s'ocupaven de extreure'n els recursos, en tenien cura i no deixaven proliferar residus ni males herbes. D'altra banda, la població era molt més reduida que ara, i amb un hàbitat diferent: els nuclis urbans eren més reduits i pròxims a la natura, i d'altra banda pobles petits i cases aïllades estaven distribuits d'una manera harmònica, que permetia un control del territori incomparablement més eficaç que l'actual. Tothom sabia que l'edificació s'havia de deixar en mans dels qui hi entenien, i a aquests, els seus antecessors i mestres els havien ensenyat on es pot edificar, en quines condicions i, en els casos necessaris, com s'havia de tractar l'entorn.Els camins seguien els traçats naturals del terreny, travessaven les rieres pel lloc més adequat i quan es tractava de pujar, ho feien seguint la via en la qual es conjuminaven millor el temps, l'esforç i el respecte a la natura.

Com pot ser que avui en dia, trufats tots com estem de títols universitaris, contactes cosmopolites i vastes lectures, de tot això ningú no en tingui ni la més punyetera idea? Perquè si hi ha algú que la tingui, o s'ha quedat a casa o no ho sembla gens ni gota. Es tracen carreteres i autopistes sodomitzant paisatges i, el que com els deia és constatable en termes objectius, fent de dics destinats a enaiguar terrenys on mai abans no s'hi havia aturat l'aigua, amb conseqüències funestes habitualment, es construeixen al mig de rambles urbanitzacions destinades a ser arrasades per l'aigua, a un ritme desaforat se'n construeixen al mig del bosc d'altres destinades a ser arrasades pel foc. Per un foc alimentat per la brutícia i els residus vegetals d'un bosc que ja no sembla mantenir ni tenir-ne cura ningú. Un bosc salvatge d'una banda, fantasmal de l'altra: les pollancredes són granges vegetals destinades a fer paper, els eucalitpus signen el perfil terminal de moltes perspectives.

Una notícia d'última hora diu que un vint per cent dels habitatges actuals a Catalunya estan desocupats. Però és continua construint, i continua havent-hi gent amb problemes d'habitatge. S'acosta un crac energètic? No és cap bona notícia tenir raó quan has previst un desastre. Que se'n vagin en orris quatre pròcers sense escrúpols, un pot pensar, ja els hi està bé. Però en la seva caiguda arrossegaran treballadors amb les seves famílies, i això ja és, a més d'un desastre ecològic, una injustícia en termes humans.

Impossible recular en la instrucció pública? I tant; però portem-la a bon port, o pleguem.