Un article de La Vanguàrdia Digital titulat «La mala salud del rock català» ha encès a Internet una agre polèmica entre la seva autora, la periodista Laura Crespo i músics com Titot (ex-Brams), directius de discogràfiques com Joan Carles Duval (Picap), periodistes musicals i bloggers. Trifurques així quasi 20 anys després de l'esclat del moviment, quan la majoria dels grans grups que el van sustentar (Sopa de Cabra, Sau, La'x'nBusto) ja han arribat al final del seu camí, i havent-se demostrat artística i comercialment que el rock català ha tingut una important contribució a la divulgació de la música que es fa a Catalunya, són ganes d'exhumar episodis que, sense treure'ls ni un bri d'importància, el temps els ha superat. Fixar el debat sobre la creació artística en català en aquests paràmetres és abúlic i respón més, per totes bandes, a criteris polítics que musicals.
Com a moviment, el rock català ha passat pàgina. Usar aquest concepte com a hipòtesi per sostenir que la música del país està en crisi és com dir que la música en castellà d'ara és un nyap perquè la movida madrileña te molt mala salut; i que em perdonin els morts. Suportaria la crítica d'avui una sola cançó d'Almodóvar i McNamara? I amb això no vull dir que la periodista escrigui sense coneixement de causa. No, el que passa és que la crítica vol ser musical, però esdevé política en argumentar que, la obligatorietat que tenen les emissores de ràdio de programar el 25% de la música en català, fa més mal que be a la música del país perquè aboca a grups mediocres a cantar en català per sortir als mitjans de comunicació. Aquest argument cau sol. Ni la majoria de grans emissores acompleixen aquesta quota, sense la qual mai no sonaria ni una sola cançó en català a la ràdio, ni privada ni pública, ni el 75% restant, majoritàriament música anglosaxona, tenen gaire més qualitat. El problema rau en que les ràdios programen majoritàriament amb criteris estrictament comercials, ço és vulgars, i la resta se'ls en fot.
Agradin o no les guitarres elèctriques (ara està de moda fer-ne fàstics en favor de l'electrònica), o es tingui o no el més mínim afecte per la llengua, el rock català va ser un moviment cabdal pel desvetllament social en favor de la música del país. L'atracció de tota una generació cap a la cultura pròpia, la modernització dels referents culturals del jovent, la recuperació de grans creadors com Pau Riba, Max Sunyé o Toti Soler, per dir-ne tres d'avantguarda que són referent arreu de l'estat i més, la diversificació del mercat discogràfic, sales, mitjans i programadors cap altres gèneres menys populars com el folk, el jazz i també la cançó d'autor o el mestissatge artístic entre tots, són efectes enormement positius de l'estela deixada pel dit rock català.Què potser ha estat més important com a moviment social que no pas musical? Potser. El punk tampoc va ser gran cosa musicalment; per contra, el forat que va fer al jovent de l'època ha fet més que moltes revolucions polítiques.
Després hi haurà grups millors i pitjors, aprofitats i pencaires, originals i còpies. Hi haurà discos bons que no es vendran i dolents que sortiran com xurros; com passa a totes les cultures.Fer-se l'ofès i respondre com si d'una agressió política es tractés desenfoca un debat que hauria de ser ric i viu. La vitalitat musical del país no s'atura per això.
FRANCESC VIDAL I MONTSE CORTADELLAS +
Són els caps visibles de Comissariat, associació d'artistes del Camp de Tarragona, i promouen un ambiciós projecte cultural d'avantguarda; convertir part de l'antiga mina Eugènia de Bellmunt del Priorat en un centre d'art contemporani únic al país. Art en un entorn rural, 10.000 visitants potencials garantits, que són els que té el museu de les mines actualment, i la lògica sinergia amb el paisatge i el vi, exigeixen de l'Administració que faci que aquest projecte es faci realitat.
VICTOR ALEXANDRE -
La visió monolítica i mitològica de la Història crea tres tipus de personatges: els bons, els dolents i els que s'encarreguen de col·locar tothom a una o altra banda. Dotats d'un alè diví, construeixen el futur a partir de la inviolabilitat de certs preceptes que, per decisió seva, esdevenen sagrats i inqüestionables; convertint-se en curadors d'incertes veritats. La reacció intolerant per la visió crítica de la vida i l'obra de Companys no ajuda al país que ell creu defensar.
