No em posaré lacrimògena. Les instruccions del director eren molt clares: «Ho has d'escriure amb gràcia». No m'hi podia negar, ja li havia dit que no a fer la foto de família amb un pastís -com podeu veure, la meva negativa no va servir de res!-.
Si l'article l'hagués d'escriure Pau Rubio, de seguida m'hagués preguntat: «Quants caràcters té el meu sabanón?». Sabanón és la paraula interna que fem servir per designar una pàgina que té moooltes lletres. I això em va molt bé per explicar que una pàgina és el resultat d'una cadena de complicitats entre excel·lents redactors (més informació, al peu de foto del voltant), millors fotògrafs (cito els que no surten retratats: Joan Manuel Baliellas, Quique García i Domènec Umbert) i imaginatius dissenyadors.
Entre tots farcim els sabanons. Laura Fernández va debutar al suplement amb un d'ells. Advertida de les línies i més línies que pot arribar a tenir un text del Tendències, en va escriure unes 400 sobre la reedició de les aventures de Miss Marple. Als lectors els va arribar un resum de 150 ratlles, però gràcies a aquest estudi detallat sobre el comportament de la velleta més encantadora de la fàbrica Christie vaig saber quin era el seu te preferit.
Amb aquesta historieta inauguro l'apartat d'anècdotes que genera un suplement d'aquestes característiques. En la recerca de batalletes diverses, m'adono que gairebé totes tenen a veure amb la sessió fotogràfica. En una d'elles, Santi Cogolludo va aconseguir que cinc poetes sortissin rient a la foto. Va ser tot un èxit: l'autor de l'article em va confessar després que n'hi havia dos que no es parlaven.
Aquests almenys van complir la seva paraula d'assistir a la sessió.Els escriptors són molt valents a l'hora de fer front a un document en blanc, però l'objectiu d'una càmera o els fa por o els fa mandra. No ho sabrem mai, perquè a més de no aparèixer, alguns ni tan sols donen explicacions. A la Llucia li han passat moltes més coses, però no n'hi ha cap que no sapigueu, perquè tot ho explica a l'àcid i certer Plexiglàs.
També hi ha el cas d'un cantautor que no vol fer gala del pas del temps i que té el tic de no deixar-se fotografiar sense maquillatge.I la maquilladora l'havíem de contractar nosaltres. Unes quantes trucades després amb l'argument que el Tendències no és un dominical van solucionar el problema.
Espero que hagin trobat graciós aquest mini recorregut per algunes intimitats del Tendències. No m'agradaria haver-me d'acomiadar dels que treuen punta al llapis per escriure les seves crítiques literàries (Maite Ricart, Robert Juan-Cantavella, Jordi Llavina i D. Sam Abrams). També trobaria a faltar fer-me la pesada per recordar als signataris de la contra la data d'entrega del seu article (els afectats són Hèctor Bofill, Ivan Tubau, Roger Bernat i Gaspar Hernàndez) i la visita setmanal d'Oscar Sarramia amb la seva il·lustració. I la síndrome d'Estocolm seria total si deixés de rebre els articles fixos de Javier Tomeo, Miquel de Palol, Anna R. Alós, Rafael Vallbona, Montserrat Nebrera i José Luis Giménez-Frontín.
I com que em sento com una actriu a qui li han donat un premi, arriba el moment dels agraïments. Imagineu que sóc a un auditori ple de gent i que sostinc una estatueta a les mans. Em tremola la veu, però encara sóc capaç de dir: «Gràcies a l'Institut de les Indústries Culturals, a Würth i a l'Ajuntament de Barcelona, que amb el seu suport fan que el Tendències sigui una realitat.Gràcies a les persones que van confiar en mi per capitanejar aquest projecte, Alex Sàlmon i Núria Cuadrado. Gràcies als que ja no hi són, per la seva empenta entusiasta. I gràcies, especialment, al companys que veuen morir el Tendències a les seves mans i als lectors que el ressusciten amb la mirada».
PS. Gràcies a Mercè Estrada aquest article no té cap errada.Aquest és un homenatge a la seva feina a l'ombra.