Aquest article havia de parlar sobre l'efecte cancerigen que els mòbils provoquen al cinema. Fins i tot havia pensat en una imatge que prova aquesta hipòtesi. I era: si aquests telèfons s'utilitzassin a les pel·lícules, Humphrey Bogart hauria dit: «Sempre ens quedarà París», i Ingrid Bergman contestaria: «Bé, idò quan siguis per allà, envia'm un SMS». Però, mentre escrivia la crònica, m'he adonat d'una cosa encara menys important. I és: els escriptors són uns porucs.
La culpa no és seva; el que passa és que, a la mínima, ja els posen proves de foc. L'altre dia, per exemple, els feren pujar en un ascensor transparent fins al restaurant Altamar. Allà dalt, amb el Port de Barcelona als peus, havien de presentar Dieciocho cuentos móviles. El llibre, de mòbil, no té res, perquè és voluminós i pesat. En qualsevol cas, és un regal de Vodafone als seus clients, i aquest era el títol més arriscat que se'ls va ocórrer. La qüestió és que en David Tor-res es va passar tot el dinar patint per si venia un helicòpter com a El Padrino III i ens matava amb una metralleta. En Martín Casariego, per la seva part, ni tan sols gosà tastar el menjar, al·legant que tenia cita al metge i que se n'havia d'anar una hora i mitja abans per si al taxi se li foradava una roda. Excuses; segur que es pensava que l'enverinarien.
Les preocupacions de na Marta Rivera de la Cruz eren d'un altre calibre. La finalista del darrer premi Planeta es queixava que hi ha una «gran irresponsabilitat» a la premsa rosa, i comentava: «És que si dic que m'he enrotllat amb Jesulín, els periodistes són capaços de publicar-ho sense contrastar la informació». I tenia raó. Per això en deix testimoni; tremola, Santi Acosta.De sobte, per damunt de totes les converses, se sent la veu de Juan Manuel de Prada, que diu: «Es pot viure sense sexe». Calla en Ramón Pernas i n'Angela Vallvey calla; na Cristina Fallarás posa els ulls com a plats. Les úniques que continuen com si res són n'Anna Maria Moix i na Rosa Regàs. Potser no ho han sentit.
En Fernando Marías (editor del llibre amb na Sílvia Pérez i na Marta) només ens havia donat permís per fer acudits de mòbils i de crítics literaris. Però en Torres va saltar-se la regla i comparà n'Alvaro Pombo amb Don Pin Pon; al·legava que si el de Santander va dir que n'Eduardo Lago «té cara de gos panxon» el dia que li donaren el Nadal, quina comparació no mereixerà ell, que ha guanyat el Planeta. Després, en David fantasejà amb la possibilitat que el mòbil acabi convertit en la memòria del seu portador; així, la memòria seria extraïble i bescanviable.Igual que l'escot de n'Espido Freire, que ara és al pit de n'Eugenia Rico.
Ja amb els peus en terra, m'adreç a una Illa, la Diagonal, on es presenta Set contes fronterers. Com el mateix títol indica, aquest és un llibre de bons i dolents al qual tots són bons.A l'autor, Georges Moustaki, li han dit que perquè la gent se'l prengui seriosament com a escriptor s'ha de fer les fotos amb una mà a la barbeta. Però quan el veig, malgrat el gest, el reconec com el trobador Hassan que clou el llibre: un home que enamora amb les seves cançons. I això que el poeta de carn encara no ha badat boca.
Qui sí que canta (enamorar no ho sé) és na Marina Rossell, obligada a punta de càmera a llegir un fragment d'un dels contes. Per la seva banda, en Lluís Llach encara no s'ha entemut del canvi climàtic i intenta amagar-se sota la gorra de llana que porta sempre i la bufanda. Supòs que s'està preparant per al seu viatge a Itaca. Veig n'Enrique de Hériz, que comença a ser omnipresent, i no veig en Joan de Sagarra, que no s'ha avançat com els altres.I sí, sóc conscient que em trob a l'acte de la setmana per excel·lència i que no puc anar-me'n. Però el mòbil sona. I no permetré que una bona història es carregui la meva pel·lícula.
llucia.ramis@elmundo.es
