Avui Tendències fa el 100, que per a un suplement cultural bilingüe és fer el cim, o com a mínim el pujol, que com sabeu és un puig petit. Com tots els que ja hi érem quan va néixer, me'n congratulo.I em sap greu que el Cesc, tan discret que 80 ja devia semblar-li una exageració, ja no sigui amb nosaltres per celebrar-ho. Va morir el mes passat. Havia nascut el 1927. Fou un dels millors dibuixants d'humor (digueu ninotaire si us ho estimeu més) de Catalunya, Espanya, Europa, el món.
No caldrà que m'hi aturi gaire. Vaig ser dels primers a dir que era un gran humorista gràfic: fa més de 30 anys Cesc ja dibuixava a Diario de Barcelona. La democràcia li va deixar dir més coses sense posar-hi creus vermelles de censor, però quan vaig publicar De Tono a Perich (1973), investigació finançada per la fundació Juan March, el dictador vivia encara i la manera de fer de Cesc, l'estil, encotillat i tot, ja evidenciava que no païa el franquisme.
La cohort de dibuixants d'humor que va sorgir a Espanya en els últims anys del franquisme, plantant cara a la dictadura sense més estris que llapis, pinzell o pluma i molta astúcia per acabar dient trossets d'allò que no es podia dir, té una importància cultural -sens dubte la més notòria del món- perfectament equiparable a la que va tenir en la poesia la generació del 27. Gairebé tots aquells humoristes tenien partidaris apassionats i també detractors.Excepte dos: Cesc i Mingote. Eren els dos grans, això no ho discutia cap col·lega i semblarà lògic considerar que els companys d'ofici són els que més hi toquen a l'hora d'establir cànons.
Cesc acaba de morir però ja s'havia retirat feia anys de l'acudit diari. Mingote té 87 anys i encara publica cada dia el seu dibuix a l'ABC, sense que li tremoli el pols i sense renunciar mai a la dignitat creativa: ni a l'artística ni a la moral. No sé si hi haurà mai més en el dibuix una generació com la del tardofranquisme.Chumy, Perich, Summers o Pablo ja no hi són, però Máximo o Forges, posem per cas, encara gosen seguir en el dia a dia, competint amb excel·lents humoristes més joves (El Roto, Ricardo, Ferreres, Toni, Idígoras i Patxi, Pallarés entre d'altres) i que sigui per molts anys.
En comptes de dir jo mateix, ara en català, coses que ja deia en castellà el 1973 i que continuen tenint vigència, acabaré citant l'opinió -coincident pel que fa a la coherència ferrenya de Cesc- de dos dels grans. Un de bastant més jove, Perich, mort prematurament (1941-1995), l'altre no tan jove però encara viu i actiu: Máximo (1933). Cesc no acceptava que els seus dibuixos fossin definits com a catalans en un sentit reduccionista: «Jo diria que són universals». I també això era una qüestió d'estil.«En Cesc -escrivia Perich-, como en todos los grandes humoristas, existe un estilo que no es únicamente de forma, que es de fondo».
Més intel·lectualitzadament -Perich seria Voltaire i ell Heidegger- ho deia Máximo i, tot i extractant-lo, citar-lo vol dir acabar el paper: «La gracia está en cada línea y también en el latido humano que expresa esa línea. [ ] El realismo tierno de Cesc, su amoroso y púdico desvelamiento de la verdad, su matizado sentido crítico, su entrañable solidaridad, su civilizadísimo sentido del humor están en los dibujos todos y enteros de Cesc, sin que sea posible decir que es superior el dibujo a lo que dice, o la gracia de la situación a la línea que la perfila».
