Després de les accions determinants venen els comunicats, i després dels comunicats, els comentaris, el debat destinat a preparar les noves accions. Vivim, per tant, en una dialèctica contínua en què no hi ha canvis substancials sinó fluctuacions dins d'uns mateixos paràmetres de variables conegudes.

El problema és que les parts no parlen el mateix llenguatge, i no ho fan perquè no poden, perquè no és només que tinguin objectius diferents, sinó que per uns la qüestió en joc és una i pels altres és una altra, i això els porta a veure's mútuament no com un capital humà i històric amb qui resoldre un conflicte, sinó com un problema gravós i emprenyador per resoldre. Posant noms propis a tot això, els nacionalistes bascos veuen el Govern de Madrid com un poder d'ocupació que els priva de desenrotllar la seva identitat irrenunciable, i el Govern de Madrid, o per ser més genèrics els nacionalistes espanyols, veuen els bascos com a motor i encobridors d'una organització armada. Així les coses, l'objectiu dels uns és obtenir la independència i el dels altres liquidar ETA.

Amb aquestes premises, trobar punts de contacte pel diàleg -i ara parlo en termes estrictament tècnics- és pràcticament impossible, perquè la capacitat de veure l'altre, de comprendre els seus motius, la seva ment, els seus orígens i la mecànica general dels seus pensaments i les seves accions, està completament mediatitzada per una cuirassa de fúria retroalimentadora de conviccions unidireccionals.Es pot ser temut sense ésser odiat, diu Maquiavel, i en la nostra escala de valors actual substituiríem els termes per respectat i menyspreat. Qui no es molesta en comprendre abans de parlar i actuar no pot generar d'altra cosa que odi, menyspreu i desconfiança.

Com hi pot haver diàleg en termes d'odi mutu, sense signes aproximadors de comprensió, d'afecte, de voler estar junts per alguna cosa més que la força de les lleis, que és una manera assèptica de dir, i disculpin la barroeria de l'expressió, per collons? Quina és l'expectativa a curt i a mig termini, després de la bomba de Barajas? Analitzem-ho amb una mica de deteniment, perquè potser si s'hi sap veure -o sigui, si ho saben veure aquells a qui els correspon-, encara s'hi pot trobar una sortida.

Forma part d'entrada del desgavell i la discrepància radical el fet que ETA hagi dit que la bomba no altera la treva, i que per descomptat el Govern central hagi dit que sí, i que les converses s'han acabat (del PP, en aquest aspecte, ja no cal ni parlar-ne).Otegi és l'únic que ha fet un discurs susceptible de subtileses, que no cal ara repetir aquí perquè el lector les trobarà en extens i desbrossades a les planes d'informació. Susceptible de subtileses i per tant matèria d'interpretacions, i capaç d'obrir nous camins.

Tot plegat té una pinta inequívoca de dialèctica de temps de guerra. Només des d'una consciència de confrontació es pot pretendre posar una bomba per reforçar converses de pau, però això no ho pot assumir qui no té aquesta consciència. El PP provarà d'amorrar el Govern a posicions maximalistes, perquè sap que, tant si el Govern li fa cas com si no, el resultat l'afavorirà. I el Govern sap que qualsevol cosa que no siguin èxits palpables -des de la seva òptica- li suposa desgastar-se a un ritme més o menys viu. Corre un acudit brutal que diu que Zapatero va entrar al govern per l'estació d'Atocha i en sortirà per l'aeroport de Barajas.

Tal com estan les coses, tots plens d'esparadrap, embenats i enguixats, amb ulls de vellut i els llavis i les celles trencades, no seria una bona represa emetre senyals d'afecte, de comprensió, d'amor en definitiva, encara que aquests termes puguin semblar cursis en un cert context, i ho siguin? Imaginem l'estat emocional dels bascos des del que tenim els catalans, havent de bregar contínuament pels pressupostos, per la balança fiscal, per la presència de l'idioma, enfront d'una Administració central que sembla no saber fer altra cosa que acaparar per ells i pels altres retallar, minimitzar, obstruir, negar, negar. En aquestes condicions, quin serà l'èxit a què es pot aspirar en el conflicte basc? La fi de la violència d'ETA?

Ha de ser molt curt de gambals o ha d'estar molt obcecat en furors i deliris qui es pensi que això es pot produir sense més, per una estranya convicció mesiànica. ETA no és més que la conseqüència d'un estat deficitari, i si no es resolen els problemes que l'han produït, és molt difícil que desaparegui, per no dir impossible.Molt em temo que l'èxit, el global, el que, com sempre s'ha dit, no deixa del tot contents ni els uns ni els altres, el que garanteix que no es tornarà enrere, és en aquests moments fins i tot en aquests termes inassumible per la casta política espanyola.