No s'està arribant a formalitzar en els termes, amb la claredat i amb la contundència necessaris la discussió al voltant del cas de Juana Chaos. La qüestió al voltant de la vaga de fam i la conseqüent sentència de l'Audiència Nacional no és, al cap i a la fi, si els magistrats han fet bé o malament no permetent que el pres sortís de la presó per causa del seu estat de salut, sinó molt més profunda. Molt més essencial.
Els arguments exhibits per l'alt tribunal acaben semblant circumstancials.La Constitució espanyola diu, encapçalant la secció dels drets fonamentals i les llibertats públiques: «Tots [els ciutadans] tenen dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que en cap cas puguin ser sotmesos a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degredants. Queda abolida la pena de mort ( ).» Caldria buscar jurisprudència per veure si el fet que el mateix subjecte en qüestió sigui el causant directe del seu estat de salut actual en varia la consideració moral i jurídica, entre altres coses perquè si de raons causals es tracta, també es pot dir que el responsable de la condició física del pres De Juana Chaos tampoc no és ell mateix, sinó els jutges que l'han sotmès a un tracte i una situació que ell, amb raó o no, això és una altra qüestió, considera injusta. Però el pres ha estat sotmès a un tracte determinat per causa de les seves actuacions anteriors. És clar que aquestes actuacions venien determinades per un estat de revolta produït per la situació d'injustícia a què estava -i està- sotmès el seu país, Euskadi.
La cadena causal és, ja es veu, inacabable, i per un lloc o un altre hem d'incidir-hi amb un tall aclaridor, o com a mínim que permeti circular pel món en termes acceptablement objectius.Hi ha un fet provat, que si més no situa en termes ètics l'actor principal d'aquest drama: Iñaki de Juana Chaos té en el seu haver personal 25 morts. Segons les lleis, això conculca el seu dret a la llibertat, però no el seu dret a la vida.
El voluntarisme del pres de no menjar, i d'exposar-se per tant a la mort, eximeix les autoritats competents de vetllar per la seva supervivència? Si un ciutadà sense causes criminals amenaça de suicidar-se, posem per cas, tirant-se des de dalt d'un edifici, hem de suposar que la policia o els agents socials que provaran d'impedir-l'hi no ho faran només empesos per la conveniència d'estalviar a la resta de la ciutadania un espectacle poc edificant, o de preservar el bon estat de la via pública que quedarà probablement malmesa per l'impacte del cos de l'individu desesperat, sinó que, al marge també del que en termes objectius és la seva feina, els mourà la pulsió humanitària elemental de salvar el proïsme.
Aquí entrem en la qüestió de més calat: la vida humana és el valor suprem de les societats democràtiques avançades? Deixem ara de banda si l'espanyola és una d'aquestes -això seria argument per un article, i fins i tot per un llibre-, però en qualsevol cas els diversos agents socials actuen com si ho fos, per tant ens hi hem d'atendre. En un segrest, on no hi ha en tela de judici -en principi- la categoria moral i ciutadana de la víctima, què passa quan els autors del rapte, delinqüents per descomptat, exigeixen a l'Estat l'exercici d'una prerrogativa? Tots sabem que l'Estat -qualsevol Estat- s'hi nega per principi. Les raons ens les sabem de memòria: l'Estat no pot cedir a cap mena de xantatge, perquè si ho fes no tan sols sentaria un precedent que animaria qualsevol a resoldre els seus conflictes per la mateixa via, sinó que quedaria desvirtuat en la seva essència mateixa de preservador de l'interès públic davant de l'interès privat. Recordem el nom del primer Estat institucionalitzat d'Occident, la Res Publica romana.
La conclusió és nítida, i és comprensible però no justificable la reticència de les forces vives a reconeixer-la: la vida humana no és el valor suprem de la nostra societat. El valor suprem és la coherència estructural de l'Estat. Si no fos així, mai el senyor Rajoy s'hauria permès alegrar-se mediàticament de la sentència de l'Audiència Nacional en els termes en què ho ha fet, dient que ara sí que dormirà tranquil, etcètera, perquè l'opinió pública l'hauria titllat de criminal.
No li dirà criminal ningú, ni tan sols tindrà problemes amb la justícia per unes declaracions que es podrien considerar en un sentit estricte apologia del terror en la mesura en què de manera escassament indirecta contemporitzen amb la mort d'un ciutadà al qual les circumstàncies penals no li han conculcat la seva condició de tal. Estem davant d'una qüestió de principis? No cal experimentar gaire més per dilucidar si les circumstàncies mitiguen o modifiquen els principis, si els fan susceptibles de ser negociats o si, en canvi, com el seu nom indica, els principis són intocables.
