El festival de Bande Dessinée d'Angulema ha constatat que el còmic europeu viu una profunda època de transformació destinada a no perdre posicions de mercat enfront el manga japonès. Mentre a París el Centre Pompidou homenatja Hergé amb una minuciosa exposició sobre la seva obra que atrau milers de visitants cap al museu d'art contemporani més important d'Europa, en un intent per reforçar la vella idea del còmic com a art del segle XX amb projecció cap a l'actual, a Angulema triomfa la nouvelle BD, moviment de renovació encapçalat per Lewis Trodheim.
Malgrat aquesta demostració de força les xifres de vendes del còmic no quadren. A França, el país on es consumeix més literatura en imatges, es van vendre el 2006 còmics per valor de 368 milions d'euros. A Espanya, segons la Federació de Gremis d'Editors, se'n van facturar 98 milions. Malgrat l'enorme diferència entre ambdós països, les xifres franceses suposen una baixada del 5%.El manga ha penetrat fort en un mercat eminentment nacionalista com el francès, representant un 35% de la quota, i la captació del públic jove.
En matèria de còmic a Catalunya juguem a segona divisió; i és llàstima, perquè els creadors del país han estat històricament a l'alçada de les avantguardes del gènere. Malgrat l'inqüestionable èxit del Saló que dirigeix Carles Santamaria, que superant crisis ha crescut en les últimes edicions i s'ha consolidat en el panorama europeu, aquí el còmic no ha aconseguit encara penetrar prou en el lector adult. I ja no parlem de la consideració de subgènere que mereix per part de la majoria de líders d'opinió, i crítics culturals, víctimes com d'habitud d'una miopia preocupant respecte de la majoria de formes consolidades de la cultura de masses.
Mentre a París Hergé és present amb una enorme dignitat al temple de l'art contemporani, a Catalunya encara estem esperant una gran mostra, al MACBA per exemple, sobre l'obra de Josep Maria Madorell, promotor de la línia clara, pare, entre molts altres, de Jep i Fidel i responsable de l'afecció als còmics de milers de ciutadans a través de les pàgines de Cavall Fort. Això per no parlar de l'oblit al que s'ha abocat de fa anys a Joaquim Ventalló, traductor al català de Tintín, amb unes versions que milloren la capacitat de comprensió de l'original i són capaces de remetre les aventures del jove periodista a un univers cultural propi de la nostra cultura; «mil milions de llamps i trons, hidrocarburs, buzuquis», que diu el capità Haddock. Sort que en aquest mar d'ignorància hi ha illes com tintincat.com, portal de l'associació catalana de tintinàires.
Com escriu en Carles Santamaria a l'Avui, «que Panoràmix vagi preparant una poció màgica per donar renovades forces al còmic europeu». Però mentre al continent la renovació marxa, a Catalunya el còmic encara no ha superat el concepte de producte infantil i juvenil. De feina se n'ha fet i molta, però l'obra de Víctor Mora, Bruguera, Cavall Fort, Madorell, El Rollo Enmascarado, el Víbora o Alfons Font, per dir alguns noms excel·lents, han estat zenits puntuals que han anat seguits de parèntesis desèrtics per falta de suport necessari, tant institucional com empresarial, que han impedit prestigiar i consolidar un gènere que ha de formar part de la tradició cultural catalana. Així no podem pensar en la renovació que està vivint ara Europa, i perdrem el pas de nou.
LLUIS MARRASÉ +
La poesia és literatura per ser dita i la cançó poesia dita amb música. A partir d'aquesta tesi, que de tant simple els crítics literaris encara no veuen, Lluís Marrasé dirigeix els dijous a la nit al 33 Tons, un deliciós programa on la poesia travessa l'art musical i obre finestres a la vida, tot un luxe. Amb una posada en escena exquisidament minimalista (les versions de Roger Pera al primer programa són per fer-ne video-clips), Tons és una joia que ja hauria firmat Arte.
EDUARD VOLTAS -
Anar-se'n al MIDEM amb un director cessant però dirigint, Xavier Marcé, i amb un de futur però no nomenat, Antoni Coll, és com anar de vacances amb la dona i l'amant. Però si a més, el debat sobre el futur de la música catalana en l'era digital es redueix a si s'ha d'anar sota l'etiqueta i logística de Sound of Spain o s'ha de fer amb marca pròpia, són ganes d'obrir nous fronts al ja prou revoltat mercat internacional de la música. Els temes domèstics s'han d'airejar a casa.
