Parlem de La gran rutina de Valentí Puig (Ed.62). Hi ha qui diu que es tracta d'una novel·la poc relligada, massa propensa a digressions, a sobtats canvis de to, tant és: és un dels textos més interessants i punyents que s'han publicat darrerament. Una novel·la com ja la voldrien moltes ciutats. M'explico, l'autor en un moment determinat etziba: «Una conseqüència de la desmemòria laberíntica de Barcelona, sense l'autoritas ni la potestas d'una burgesia capaç de sostenir el timó, és que sigui una ciutat sense gaires bones novel·les». Deixant a banda la relativitat d'aquest tipus d'afirmacions (i més si un pensa en Oller, Rodoreda, Sagarra, Blai Bonet, Porcel, Palol, Jòdar o Jordi Ibàñez, per esmentar-ne uns quants sense moure'ns de la nostra llengua), una novel·la com aquesta ho contradiu brillantment i demostra com la ciutat encara és capaç de generar bones novel·les sobre ella mateixa.

Barcelona, doncs, convertida en escenari i protagonista d'una obra que se'ns lliura, a través de dotze quadres, com un gran fresc generacional d'un quartet d'amics que ranegen la seixantena i assagen els primers compassos d'ingrés a la vellesa. Més enllà de peripècies i desventures, que també n'hi ha, el que fa d'aquest text una obra tan atractiva és la seva exhibició de facultats: la veu que ens hi parla és la d'un narrador amb un grau d'omnisciència superior al normal, i és l'espectacle del seu desplegament allò que ens manté subjugats de cap a cap. «Com l'ocell de la nit que tot ho veu» o «algunes matinades d'insomni que ens posen tot el cicle de la vida i la naturalesa a l'abast», el narrador fa ús i abús de la pròpia intel·ligència, memòria, cultura, sensibilitat i perspicàcia per dotar cadascuna de les seves frases d'una tensió estilística i moral del tot enlluernadores. En aquest sentit, en més d'un moment recorda la capacitat de soliloqui i de diàleg que trobem en Saul Bellow, els personatges del qual s'aguanten sobretot per obra i gràcia del seu escreix de lucidesa.

A l'assaig L'os de Cuvier, deia Puig que segons Ferrater «no es poden escriure bones novel·les si no és sobre la base d'una idea general i coherent de la societat: immensos estocs de memòria objectivada, agrupacions verbals i situacions simbòliques que constitueixen l'arsenal d'un novel·lista»: allò que justament retrobem a pler en la seva última novel·la, escrita des de la convicció que aquest és l'instrument més precís de què disposem per escodrinyar la nostra vida moral «i ordenar els fragments de la gran rutina a fi que alguna vegada la llum acaroni els angles més foscos de la vida».