Autor: Pau Vidal. Editorial: Empúries. Pàgines: 192. Preu: 15 euros.

En la història publicitària del país, l'aigua de Viladrau ha quedat associada a l'adverbi sisplau, que, dins d'un rodolí que va fer molta fortuna, en reclamava el consum. Les aigües d'aquesta novel·la remunten a conxorxes empresarials i intrigues diverses.Hi ha bidons tòxics enterrats a tocar de la desembocadura d'un riu. Pau Vidal fa servir aquest motiu de l'aigua bruta per referir-se a un dels molts abocadors de la civilització occidental, tot partint d'un disseny d'allò que a TV3 en diuen de lladres i serenos i amb altres additius molt més interessants que no pas aquesta marca de gènere.

En Quel -o Camil, en honor a Camilleri, el cèlebre escriptor italià, traduït per Vidal- és un jove apassionat per la llengua, que es proposa ampliar la tasca lexicològica de Joan Coromines.El que més li agrada és sortir a la «caça del mot»: apuntar expressions rares que ja només fan servir els vells. Treballa per al NOCAT -l'homofonia pugilística és gairebé perfecta-: un departament acadèmic que adapta termes d'ús recent. El NOCAT vetlla per la llengua d'ara mateix. En Quel -com un Espinàs molt més jove que condueix una motorassa- xala de valent amb la llengua saborosa (i saburrosa) que arreplega de boques d'edat provecta. Ja hi està acostumat, a conviure amb això que ara se'n diu persones grans: sa padrina, mallorquina d'origen, compta 108 anys.

L'atzar vol que, en una de les seves sortides, en Quel ensopegui amb la notícia de la mort d'un excursionista. En altres pobles pirinencs han tingut lloc, també, més decessos enigmàtics. El protagonista decideix «aparcar» la ponència que ha de pronunciar al cap de pocs dies sobre la parla dels joves i vestir-se de detectiu. L'hi ajudarà una jove becària, molt més interessada a percaçar pistes criminals que no pas paraules noves. «Aigua bruta, aigua insuficient, aigua contaminada»: aquest és el punt de contacte, explica el narrador, no únicament entre els dos pobles que capitalitzen el seu relat, sinó també entre la «immensa majoria de viles i pobles del país».

La història és desigual, i aguanta ben just si la llegim estrictament com una novel·la d'intriga detectivesca. La gràcia es troba en els detalls, en la qualitat de Vidal per reproduir registres diversos -tot i que el dels pringats, els pispes i els macarres s'hauria d'actualitzar-; en la seva obsessió -bessona de la del protagonista- per la forma final dels productes artístics. I per tot allò altre que l'emparenta amb Moncada i no pas, per entendre'ns, amb el primer Torrent.