Molts dels grans noms de la música catalana, inclosos Gerhard i Montsalvatge, han fet música per a ella. Tampoc han dubtat en situar-se al capdavant seu alguns dels directors catalans de més prestigi. I més encara: no només se li continuen dedicant obres, sinó que aquestes assoleixen cada vegada una major complexitat, alhora que s'obren a l'exploració i al diàleg amb altres expressions musicals.
Aquest és el present i el futur de la cobla. La formació més representativa de la música tradicional catalana viu actualment un període d'eufòrica modernització, que es fa evident en la progressiva millora de la qualitat dels seus conjunts i la contínua renovació del seu repertori, integrat no només per sardanes i danses tradicionals, sinó també -i cada cop més- per «obres lliures», subjectes només a la creativitat del seu autor.
Bon exemple d'això és la progressiva presència d'aquestes formacions a les sales de concert, amb programes que s'endinsen fins i tot en el terreny de la creació contemporània. Aquest és el cas del cicle Cobla, Cor i Dansa que organitza anualment el Palau de la Música Catalana, i que el proper 17 de febrer encetarà la seva IX edició amb un concert de la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona que, sota la batuta de la murciana Virginia Martínez, inclourà l'estrena d'una obra de Llorenç Balsach.
«És un fet evident en la cobla que és una formació que, cada cop, té una activitat concertística de més pes i nivell», assenyala Jaume Comelles, director artístic d'una programació que, en cada edició, acostuma a encarregar una obra nova, així com la direcció d'un concert, a artistes no vinculats al món de la música tradicional.
Aquest últim ha estat el cas, enguany, de Virgina Martínez, que no dubta a manifestar que se sent «encantada» de viure aquesta experiència. «Aquest és el meu primer contacte amb una cobla i estic descobrint una música i una formació molt atractives.Crec que la cobla és un instrument amb moltes possibilitats expressives que van més enllà d'allò folclòric. Té una sonoritat completament diferent a la de qualsevol altra formació i no veig cap inconvenient per fer amb ella música contemporània», afirma aquesta jove directora, que la temporada 2005-2006 va exercir el càrrec de directora assistent de l'OBC.
Un altre símptoma de la vitalitat d'aquest conjunt instrumental ha estat la recent creació de la Cobla de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), que va efectuar la seva presentació en societat el 29 de gener passat amb un concert que incloïa una composició per a cobla, piano, bateria i percussió latina, Suite de primavera, del compositor i pianista Manel Camp, i una altra, Variants de colors, del sempre actualíssim Joan Albert Amargós.
«La idea d'aquesta formació és oferir als estudiants de Música Tradicional les mateixes oportunitats que tenen els alumnes d'altres departaments; és a dir, una formació mitjançant la qual puguin passar de la interpretació individual d'un instrument a la de conjunt», explica Marcel Sabaté, director de la Cobla de l'Esmuc i també professor de flabiol i tamborí en el mateix centre.
Formada per onze músics que toquen, majoritàriament, instruments de vent, la cobla adquirí les seves característiques actuals a mitjans del segle XIX, de la mà del músic i compositor Pep Ventura (1818-75), que incorporà el contrabaix i donà a la tenora el seu actual paper predominant. Des de llavors, aquesta singular formació, única en el món, ha seduït nombrosos compositors que han escrit per a ella, començant pel mateix Ventura, autor de més de tres-centes sardanes. També va ser fonamental l'aportació del compositor Joaquim Serra (1907-1957), conegut per alguns com el «Pompeu Fabra de la cobla» i del qual -un altre fet a destacar- al llarg de tot aquest any es commemorarà, amb un seguit d'actes, el centenari del seu naixement.
Enric Morera, Juli Garreta, Lamote de Grignon, Eduard Toldrà, Joaquim Homs i Xavier Montsalvatge van anar enriquint al llarg del segle XX el repertori per a cobla, al qual també han fet aportacions, en els últims anys, músics com Salvador Brotons, Antoni Ros Marbà o Albert Guinovart. Fins i tot joves creadors, com Bernat Vivancos o Ramon Humet, també s'han deixat seduir per aquest singular instrument.
«Cada cop hi ha més compositors que escriuen per a cobla i també, cada cop més, la cobla comença a ser considerada com un conjunt de cambra», opina Josep Moliner, cap del departament de Música Tradicional de l'Esmuc, que creu que aquest dinamisme del sector té el seu punt de partida «en la incorporació de l'estudi dels instruments tradicionals al currículum del conservatori, que ha tingut com a conseqüència lògica l'increment del nivell dels músics».
D'aquesta manera, amb instrumentistes més preparats, els compositors també han apostat per pujar el nivell de les obres. «Els joves compositors se senten atrets per la tímbrica tan especial de l'instrument, però també perquè una obra per a cobla es toca més d'una vegada, tot el contrari d'allò que passa amb la música clàssica», afirma Josep Moliner.
Aquesta exploració de les seves possibilitats sonores comença a portar la cobla cap a camins insospitats, tot i que, segons Marcel Sabaté, «encara falta molt per fer, començant perquè la composició per a cobla s'estudiï de manera específica als conservatoris, ja que és una formació que permet escriure qualsevol tipus de peces».
Jaume Comelles, com a director del cicle Cobla, Cor i Dansa, és testimoni directe dels nous aires de la cobla. «És evident que en el nou repertori no hi ha una ruptura radical amb la tradició perquè el mateix instrument no ho permet, però també és cert que ens trobem amb obres d'estètica avançada i que procuren innovar en el llenguatge», opina.
D'això en sap molt el pianista i compositor Manel Camp, que no ha dubtat a buscar la unió entre la cobla i la big band de jazz.«La cobla és una formació molt atractiva per la seva sonoritat i, també, per les connotacions d'arrel cultural que té», reconeix.«Ara bé, la cobla ha passat per èpoques durant les quals ha estat molt estancada i, de fet, és tot just ara quan comença a ser actual. En aquest moment s'està desenvolupant un sentit de modernitat de l'instrument gràcies a l'esforç de molta gent que està treballant per portar la seva sonoritat cap a nous espais musicals, allunyats del seu repertori tradicional. Aquesta tasca, però, no és gens fàcil i, de fet, encara no s'ha aconseguit del tot. Encara podem anar a més», afirma el músic, que està convençut que la cobla «mai havia viscut un moment d'eufòria com el d'ara. I aquest és un sentiment compartit pel públic, que accepta aquesta renovació, igual que ho està fent el món sardanístic».
Però Josep Moliner, cap del departament de Música Tradicional de l'Esmuc, creu que encara hi ha una important assignatura pendent: aconseguir un suport més gran de les institucions. «S'hauria de crear una cobla institucional i professional, igual com hi ha l'OBC, que pogués actuar d'embaixadora de la cultura catalana arreu del món», reclama.
