Als mileuristes -persones amb formació per desenvolupar càrrecs amb responsabilitat però víctimes de la precarietat laboral- els agraden les pel·lícules amb guions elaborats, no s'empassen totes les estrenes, normalment van als mateixos cinemes (els de versió original, of course) i esperen que el cinema faci reflexionar i canviar el món. Una de les pel·lícules que entraria dins de les seves inquietuds és La silla, de Julio D. Wallovits.
Les noies d'extraradi, en canvi, van al cinema els diumenges a la tarda per fer alguna cosa diferent, els agraden les pel·lícules com a espectacle, amb actors coneguts i farcides d'efectes especials.Són les que tenen més a mà, als centres comercials que freqüenten.Alhora, esperen del cinema que reflecteixi més la seva manera de viure. La Juani, de Bigas Luna, compleix a la perfecció aquest requisit.
Això ho sabem perquè el Centre de Desenvolupament Audiovisual (CDA) ha fet estudis per detectar noves audiències potencials i així proporcionar camins més segurs als productors, que sovint es mouen en terres movedisses: endevinar el gust de tots pot ser complicat.
El CDA va néixer fa dos anys precisament per fer I+D al servei del sector audiovisual: ja no cal telepatia per visualitzar si un projecte pot funcionar al cinema o a la televisió, perquè el CDA fa aquella recerca que moltes productores petites i mitjanes no es poden permetre (ni per temps ni per diners). El millor de tot és que en comparteix el resultats de manera gratuïta.
Pere Roca, director del CDA des de la seva creació -dintre de l'Institut de les Indústries Culturals (Icic) de la Generalitat-, explica que amb aquests estudis «fem fotos de les tribus en què s'organitza l'audiència. Preguntem a la gent què pensen del cinema català i espanyol i retratem els seus gustos i els seus interessos culturals i d'oci». Així, els productors poden crear-se una idea dels buits que hi ha al mercat, esperant a ser descoberts.
Aquesta és una de les feines que fan al CDA. Una altra, potser la que més repercussió està tenint, és l'àrea de consulta de continguts, en què es pot presentar qualsevol productor amb un guió a les mans i moltes preguntes: funcionarà? Hi arrisco tots els diners? Té públic potencial? «El que fem nosaltres és assessorar el productor perquè pugui millorar el seu projecte. Nosaltres no diem si és bo o dolent, sinó que li diem com ho ha de fer perquè el seu projecte sigui el més coherent possible a l'objectiu que vol aconseguir». No és el mateix pensar un film per a festivals de cinema que per als prestatges d'un videoclub.
El projecte l'estudien diferents professionals del sector i fan un dictamen de viabilitat, a més de respondre a les preguntes i dubtes que formula el productor: com aconseguir finançament estranger o quines vies alternatives hi ha d'aconseguir diners, en són dos exemples. Si el productor decideix tirar endavant la idea, el CDA també li proporcionarà temps i li cobrirà les despeses en el procés de reescriptura del guió. La precipitació no és la millor amiga dels èxits i aquest organisme permet que les productores puguin esperar a què el projecte estigui ben madur abans de posar-se a rodar.
Aquest seria el cas de la pel·lícula La silla, un experiment fílmic de Julio D. Wallovits acollit amb entusiasme per la productora Eddie Saeta i pensada a consciència per a un públic determinat que vol anar al cinema disposat a què li obrin la ment.
Aquest film és un dels projectes que ha passat pel CDA i que ha acabat estrenada a les sales de cinema i a molts festivals arreu del món. Però n'hi ha més, perquè cada any les nou persones que treballen al centre i els consultors externs amb què compta donen resposta a unes trenta consultes i una quinzena acaben desenvolupant-se en forma de llargmetratge, telefilm o sèrie.
«No sabrem mai si els productors fan cas o no del nostre dictamen, el que sí és cert és que la major part repeteix i molts ens transmeten la seva satisfacció pel servei que els oferim», explica Pere Roca, que abans d'incorporar-se a l'administració com a director del CDA va exercir de cap de desenvolupament de projectes a Filmax, és a dir, que ara aboca l'experiència acumulada en una de les principals productores del país a facilitar i millorar la feina d'altres empreses del sector.
Per què l'Icic va detectar la necessitat de crear un organisme que invertís en I+D i revertís els resultats a les empreses? «És obvi que a Europa hi ha una mancança important en I+D en el sector audiovisual. En canvi, els EUA tenen un mercat que genera molts recursos i una part important d'aquests beneficis van a parar a activitats de recerca i experimentació. Els americans han fet d'això la seva fortalesa. Pensem que el cinema dels EUA és un cinema d'èxits, però en realitat és un cinema que es basa en molts fracassos. Quan fan una pel·lícula, n'han descartat deu, quan graven un episodi pilot per a la televisió, n'han descartat uns trenta», respon Pere Roca.
Les seves paraules obren una reflexió -al menys en aquest article-: als mileuristes, cinèfils prinmirats, els agrada veure un cinema espontani i precipitat, que se la juga cada vegada amb els diners, i les noies de l'extraradi de Barcelona gaudeixen amb un cinema aparentment superficial, que és fruit de càlculs, estudis, errors i encerts.
El cinema català no vol ser ni una cosa ni una altra: vol ser profund en la forma, però també reflexionat en el fons. I per això existeix el CDA, que ben aviat estendrà la seva àrea d'influència a tota Espanya, gràcies a un acord que acaba de signar amb l'Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (Icaa), que depèn del ministeri de Cultura.
