Decidesc exercir de periodista d'investigació per preguntar-li a un dels afectats: Henning Mankell. Les seves novel·les són tan negres com el nostre futur i, aprofitant que és a Barcelona, li han de fer entrega del Premi Pepe Carvalho. A la Sala de Cent, en Paco Camarassa assegura que els primers lectors de La quinta mujer «sentien fred malgrat que fos estiu». És a dir, que el llibre envellirà malament. A no ser, és clar, que d'alguna manera aconsegueixi deixar tothom glaçat. Abans que pugui recuperar la fe en la nostra espècie, en Camarassa adverteix: «Un llibre no canvia el món». No tenim escapatòria. L'editora Beatriz de Moura confessa que la primera vegada que sentí a parlar de Mankell li sorprengué que fos suec. I ell, en sentir-ho, es fa el...massa fàcil, em sap greu.

Entre el públic hi ha en Francisco González Ledesma, que la setmana passada es va perdre als vestuaris de Caldea. Ho sé perquè la dona el cercava. També hi ha n'Andreu Martín qui, conscient que el temps s'acaba, publica més ràpidament del que podria assolir una lectura acurada. Quan en Daniel Vázquez Sallés pren la paraula, se m'ocor-re que el seu pare podria haver canviat el nostre destí: si en Manuel Vázquez Montalbán hagués guanyat la batalla contra la globalització, ja no xerraríem d'escalfament global. Diríem que el planeta social passa calor o, com recupera el regidor de Cultura Carles Martí d'un dels seus llibres: «Les ciutats s'accepten perquè abriguen com les pàtries». Els abrics són innecessaris.L'any que ve voldrem ciutats nudistes. I pàtries despullades.Com n'Albert Rivera.

Però, bé, per xerrar d'això amb coneixement de causa he d'anar al Pati Llimona. Allà en Félix Ovejero presenta Contra Cromagnon.El títol -així ho explica Francesc de Carreras- parteix d'una vinyeta d'El Roto, en la qual posa: «Defensa't dels intrusos, vota cromanyó». Com que sé que tu, oh benvolgut lector, ets una persona intel·ligent, evitaré afegir que basta substituir el troglodita pel nacionalisme català per entendre de què va el llibre.

De tothom és sabut que els actes de Ciutadans no respecten el Protocol de Kioto perquè fan pujar la temperatura. En aquesta ocasió, l'afluència m'ha fet caure de cul i sec en terra. «Després diran que som quatre», comenta algú. Hi ha tanta gent, que l'editor i viejo topo, Miguel Riera, veu entre el públic militants d'EUiA.

En Félix de Azúa diu que el llibre d'Ovejero és d'autoajuda perquè mostra com hem d'actuar amb els nacionalistes en cas que ens en trobem un a l'ascensor, per exemple. Si ho entenc bé, la seva política està relacionada amb l'estació de Provença. Es veu que els convergents construiren la línia de ferrocarrils per als burgesos de Barcelona i que després els socialistes es limitaren a posar mampares i, en fi, que l'andana s'ha quedat petita i la gent cau a la via i tot és un desastre. Però no cal preocupar-se: un nou partit ha demostrat que aquesta ciutat necessita un canvi.O un partit ja no tan nou, perquè «quants anys hem fet?», pregunta n'Azúa, «dos o tres?». La meitat de la seva existència. No ho dic jo, ho fan els maies.

I també en José Luis Gallego, que parla de les causes i efectes del canvi climàtic a Catalunya. Jo pensava que es referia a la situació política, però no. L'home col·loca Pingüins a l'Empordà.La qual cosa em recorda una notícia que vaig llegir al prestigiós diari The Onion: «El monstre del llac Ness es fa amfibi i encara provoca més pànic». El món està acabat.

llucia.ramis@elmundo.es