Tot seguit, el protagonista K i el capellà que li ha explicat la història s'embranquen en una extensa discussió pseudoexegètica sobre el contingut i les intencions de l'autor de la narració.El diàleg conté força detalls substanciosos. Segons el capellà, per part del guarda no hi ha contradicció entre la declaració inicial de no concedir al pagès l'entrada, i la final de dir-li que aquella entrada era només per ell. Fins i tot es diu que el guarda traspassa els límits de les seves atribucions quan insinua al pagès la possibilitat d'entrar, o la de fer-ho en un altre moment si canvien les circumstàncies. La dialèctica culmina amb algunes afirmacions aparentment extravagants (transcric textualment de la versió ferrateriana): «Entendre justament un cas i agafar una falsa noció del mateix cas són dues coses que no s'exclouen pas completament», i més endavant: «L'escriptura és invariable, i sovint les opinions no expressen sinó la desesperació per aquest fet.»

Hi havia a l'estació del tren de Sarrià de la plaça de Catalunya una meravellosa turris echonica jo no sé si feta expressament, però gairebé perfecta d'execució. La secció elipsoidal de la coberta del túnel feia que un que s'assegués en un banc de l'andana del trens que van a Sarrià sentís com si el tingués a tocar fins el més lleu murmuri d'algú assegut al banc de l'andana dels que van al Tibidabo, amb l'única condició que s'asseguessin just al davant, i al revés igual. De petits jugàvem a posar-nos-hi, i a mantenir una conversa en veu baixa, sobrepassant el xivarri ferroviari, amb les dues vies entremig. Actualment aquest efecte ha estat destruit. A sobre els bancs s'ha situat una marquesina metàl·lica sembla que per sostenir una mena d'il·luminació indirecte, però l'efecte (secundari?) ha estat segar el camí del so. A més, tot el sostre ha estat recobert de plaques absorbents. Coneixent la saviesa d'alguns pròcers de l'Administració i d'alguns funcionaris i subordinats, un està temptat de pensar que aquí ha aparegut un geni del disseny que, inflamat de sagrat furor postmodernitzador, com un elefant entrant en una botiga de porcel·lanes ha anorreat per ignorància un efecte lúdic que en d'altres llocs es presenta com una curiositat atractiva pels visitants.

Però a mi em resulta més atractiu -i de passada tranquil·litzador pensant en la intel·ligència dels agents públics d'instàncies intermitges i inferiors, al cap i a la fi els qui tenen més contacte amb la ciutadania- pensar que ha estat fet exprés. Els elements afegits estan massa ben dirigits a anul·lar l'efecte perquè siguin casuals. Què de nociu hi deu haver trobat qui sap quin responsable de la corporació metropolitana de transports en el fet que de forma casual i sense saber-ho els conversadors, una conversa pugui ser sentida per estranys? Emergeix de la foscor algun subtil avatar del dret a la intimitat? Perquè de violacions d'aquest n'hi ha de moltes altres menes, i més flagrants, i no mou un dit ningú.

En cap moment ni el pagès i el guarda ni K i el capellà es pregunten per què l'accés a la llei està barrat. Per què una cosa que, com la llibertat i la felicitat, és un dret del ciutadà, cal guanyar-la superant obstacles, perills i oposició. Les vies de comunicació que no es controlen val més segar-les. La turris echonica va ser feta deliberadament? Deliberadament ha estat destruïda? La missió del guarda era impedir al pagès l'entrada a la llei, o tan sols obligar-lo a ser un ciutadà exemplar? Ho va ser perquè va obeir? No ho va ser perquè no va entrar? Ciutadans, ensorreu la marquesina, arrenqueu les plaques absorbents.