Andreu Martín és, probablement, l'únic autor català que dedica el gruix de la seva obra a escriure novel·les policíaques. Després hi ha algun altre autor que, puntualment, n'escriu una o construeix un relat on hi ha alguns elements característics del gènere.Podríem incloure en aquesta llista a Jordi Cervera, Albert Villaró, Jordi de Manuel i Teresa Solana, para de comptar. A això cal afegir que, després de la desaparició de la mítica Cua de Palla que va ser un referent poderosíssim, no existeix cap col·lecció dedicada exclusivament al gènere. Fins i tot hi ha títols de gran difusió al mercat que, o no es tradueixen mai al català, o ho fan molt tard.

Al debat Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana, Vicenç Villatoro deia que a la cultura catalana es foragita el popular a canvi de tenir una falsa exquisidesa a la qual no arribem.És una raó argumentada quan parlem de gènere policíac. En opinió de Paco Camarasa, titular de la llibreria Negra i Criminal i comissari de Bcnegra: «Hi ha una falta de tradició que fa que la majoria de lectors d'aquestes novel·les tinguin més de quaranta anys, és a dir, no es renovi». Però això no vol dir que el jovent no tingui interès per les claus del gènere, el que no s'enganxen és a les novel·les. Mirem que ha passat a Bcnegra. A la conversa amb Henning Mankell, en un teatre Romea ple de gom a gom, el públic anava de la quarantena cap a amunt. Per contra, a la taula rodona CSI a las Vegas i policia científica a Barcelona el públic era majoritàriament jove i fidel seguidor de totes les sèries de televisió de gènere policíac.

Però després aquests lectors potencials no troben al mercat català ni autors que els parlin en clau de proximitat moderna com ho va fer Manuel Vázquez Montalbán durant dues dècades i mitja, ni tampoc disposen del mateix nombre de traduccions al català de que disposen els lectors castellans.

Els lectors de novel·la policíaca d'avui es van enganxar amb La Cua de Palla, van amagar les novel·les de gènere de les mirades dels companys de militància clandestina per què les consideraven pamflets revisionistes, i van recuperar l'orgull de lector gràcies a Pepe Carvalho, a la reedició de la Cua i a Andreu Martín. Els joves d'avui tenen a tocar la màgia d'aquests relats gràcies a l'aproximació que els fa la TV, però després no hi ha ningú capaç d'enxampar-los en la teranyina lectora per sempre. Sense literatura popular tenim un problema: costa més crear lectors.A més, en el cas de la novel·la negra, aquest gènere dona unes claus d'interpretació de la societat del nostre temps d'ús molt vàlid per a que el ciutadà pugui entendre una mica més on viu.Però mentre el món és negre, els catalans només som de color ala de mosca.

MIQUEL JURADO I MARTIN PARDO (+)

Hi ha vides convulses que ultrapassen l'obra de qui les viu; però si a més el protagonista ha estat un geni de les arts, llavors es converteixen en mitologies modernes, i ell, en un referent.Aquest és el cas del trompetista Chet Baker (1929-1988). El crític Miquel Jurado i el dibuixant Martín Prado saben transmetre aquesta idea presentant un relat en còmic d'alguns aspectes de la vida del músic, inclòs el pas per BCN, al cedé-llibre Chet Baker.Rebel at work (Discmedi).

MIQUEL PUEYO (-)

Acceptem la teoria de l'ampolla mig plena, però d'aquí a dir que, qui opina el contrari, està mal informat i que cal un nou discurs sobre el català, però que això a ell, que és secretari de política lingüística, no li toca, no és fer una anàlisi seriosa de la realitat, és donar una simple visió guveramental i oficialista amb l'excusa de publicar un llibre, El Fantasma de la mort del català (Proa). I d'això anem sobrats, que ja portem 25 anys amb la mateixa cantarella.