|
![](http://estaticos01.cache.el-mundo.net/papel/imagenes/v2.0/pix.gif) |
La amenaza es el arma del amenazado (Leonardo da Vinci) |
![](http://estaticos02.cache.el-mundo.net/papel/imagenes/v2.0/pix.gif) |
BULEVAR |
![](http://estaticos03.cache.el-mundo.net/papel/imagenes/v2.0/pix.gif) |
La tauleta de nit |
![](http://estaticos01.cache.el-mundo.net/papel/imagenes/v2.0/pix.gif) |
ALEX SUSANNA
Com la poesia, el dietari i els aforismes, el conte és l'altre gènere literari que més s'adiu als nostres temps. Cada cop són més les persones que a penes disposen de temps per llegir i, en canvi, voldrien fer-ho. Voldrien encauar-se en algun racó de temps i que els deixessin en pau una estona, només una, però que fos escrupolosament respectada. Ara, el més difícil ja no és disposar de temps, que déu n'hi do del que costa en circumstàncies normals, sinó de silenci. Sense l'un i l'altre, és a dir, un temps de silenci, de qualitat, ni hi ha lectura ni hi ha música.De fet, el que no pot haver-hi és il·luminació, revelació, epifania, que és el que tot lector en el fons espera que es produirà en un moment o altre.
Quanta gent escolta música a casa seva sense fer res més que escoltar-la? Quanta gent dedica un mínim d'una hora a la lectura sense que l'interrompin de mil maneres? Vet aquí un dels problemes més greus per a l'equilibri de qualsevol persona que es preï de ser-ho: que aspiri a un mínim acord amb si mateixa, que pugni per fer-se posseïdora d'una moralitat activa i radical. En qüestions com aquesta, no s'hi valen les mitges tintes, les timideses o les poqueses. Ser un indigent moral només depèn d'un mateix.I en gran part té a veure amb la lectura que fem de les coses.Vull dir de la vida, de les persones i del nostre temps. Cal saber llegir la vida per poder-la interpretar, i això és el que en gran mesura ens conviden a fer la literatura, l'art i la música.
A la tauleta de nit hi hauríem de tenir sempre uns quants llibres: un de poemes, un altre de contes, un dietari i algun d'aforismes i, de tant en tant, alguna novel·la molt especial (l'assaig prefereixo reservar-lo per a hores més diürnes). Com una bateria o blocaus en què ens parapetem i fem forts justament per cedir a altres veus, per lliurar-nos-hi sense reserves. Com més els obrim la porta, més possibilitats tenim de ser saquejats, és a dir, enriquits. Vet aquí què conté la meva tauleta aquests dies: Casa de Misericòrdia de Joan Margarit, Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies, Prosas apátridas de Julio Ramón Ribeyro, i, quan me'ls hagi acabat, m'esperen Llast de Narcís Comadira, La sección d'Adám Bodor i la novel·la La ofensa de Ricardo Menéndez Salmón. Tots ells són llibres que he comprat empès per un o altre ressort: la fidelitat a un autor, una crítica als diaris, un comentari en viu, la curiositat o la intuïció que ens acosten a un autor desconegut. Qualsevol camí és bo per fer-hi cap.
Sigui com vulgui, llibres que m'han cridat -cadascun a la seva manera- i han fet que els busqués en més d'una llibreria o ciutat.Llibres la lectura dels quals espero i desitjo que m'aportarà alguna cosa -plaer, sorpresa, retrobament-, però per damunt de tot que m'enfrontaran amb mi mateix. Llibres que em faran sortir de mare per retornar-m'hi amb més força, que em reflectiran de manera còncava o convexa, que m'acorralaran.
Llibres, que m'afineu les eines de comprensió i de gaudi del món i de la vida, quin altre objecte us és comparable?
|
![](http://estaticos02.cache.el-mundo.net/papel/imagenes/v2.0/pix.gif) |
![](http://estaticos03.cache.el-mundo.net/papel/imagenes/v2.0/pix.gif) |
|
|
|
![](http://estaticos01.cache.el-mundo.net/papel/imagenes/v2.0/pix.gif) |
|
|