Viernes, 16 de febrero de 2007. Año: XVIII. Numero: 6270.
ÚLTIMAS NOTICIAS TU CORREO SUPLEMENTOS SERVICIOS MULTIMEDIA CHARLAS TIENDA LOTERÍAS
Primera
Opinión
España
Mundo
Ciencia
Economía
Motor
Deportes
Cultura
Comunicación
Última
Índice del día
Búsqueda
 Edición local 
M2
Catalunya
Baleares
 Servicios 
Traductor
Televisión
Resumen
 de prensa
Hemeroteca
Titulares
 por correo
 Suplementos
Magazine
Crónica
El Cultural
Su Vivienda
Nueva Economía
Motor
Viajes
Salud
Aula
Ariadna
Metrópoli
 Ayuda 
Mapa del sitio
Preguntas
 frecuentes
El mentiroso siempre es pródigo en juramentos (Corneille)
 CATALUNYA
PLEXIGLAS / FESTES
Deixi el seu missatge després del senyal
Llucia Ramis

Ara que la fira del 3GSM s'ha acabat, podem concloure que la part més important de l'anatomia del mòbil és la seva melodia. Almanco, aquesta és l'única característica en la qual es fixen aquelles dones que, en comptes d'una edat, tenen una equació.

És el cas de na Sílvia Soler, que ha fet 39+1+1. Cada setmana, ella participa en una tertúlia a la tele amb n'Elisenda Camps i na Núria Feliu (qui, per cert, ha anunciat estar escrivint el seu particular 65+1). Però avui, l'espai televisiu que comparteixen ha estat substituït per l'especial Eto'o és una mala persona.Primera lliçó: si vols lligar-te una dona que compta els anys en mesos (+ i +), mai no duguis l'himne del Barça al mòbil. De la manera com ho dramatitzen les actrius Agatha Roca i Dolors Martínez, si portes l'himne del Barça al telèfon, els teus amics el faran sonar cada pic que l'equip blaugrana faci un gol; i, a més, tens moltes possibilitats d'estar treballant a la Caixa.

Vivim en l'era de les abreviacions, i les dones ja no fitxen els homes pels seus atributs automobilístics, sinó pels mobilístics.Perquè, aviam, a qui no se li ha posat la pell de gallina en rebre l'sms: «tstm»? El públic de la Fnac de Diagonal escolta la gurú Sílvia i apunta. I em fa l'efecte, des d'aquí, que el seu germà Toni Soler i en Queco Novell apaguen els seus respectius telèfons dissimuladament. Per si de cas. Em quedo amb aquesta frase: «L'amor en majúscules és una falta d'ortografia».

Qui segur que està immobilitzat és en Valentí Puig. Havia d'anar a l'altra Fnac -la del Triangle- per trobar-se amb n'Imma Monsó i fer una xerrada plegats. Tots dos han estat finalistes del Premi Salambó en català. Per als qui no freqüenten el bar d'en Pedro Zarraluki, cal explicar que aquest guardó literari el lliuren els mateixos escriptors als escriptors, amb l'excepcional aportació econòmica que això comporta: un reconeixement impagable entre col·legues. La qüestió és que en Puig no s'hi presenta. És més: una de les organitzadores explica que la megafonia està espatllada i no han pogut anunciar públicament la conferència que havien d'impartir els autors.

Resultat: cinc minuts abans de començar l'acte, hi ha tres persones a la sala (comptant-hi el tècnic de so i una servidora gens humil).«Posa que hi havia una afluència discreta», m'indica un responsable de premsa, de qui preservaré la identitat perquè és n'Isaac Monclús.Fins i tot corren rumors que la trobada s'anul·larà. Però els qui escrivim per a quatre (i tu ets un d'ells, oh, exclusiu lector) sabem que mereixen el mateix respecte que si fossin mil. Així és que na Monsó s'arma de valor i també ho fa la seva editora, l'experiodista Isabel Obiols. Juntes, protagonitzen una entrevista en directe; després diran que aquesta professió no es pot reciclar.Na Isabel pregunta: «Com afecta al teu pudor el fet d'escriure sobre el teu company mort?». N'Imma contesta: «Això m'ho podries haver preguntat en privat». Per cert, com sempre que hi ha un acte en aquesta sala, creix el públic d'aquells qui, a falta de casa, s'emparen al coneixement.

Em sona que els convergents porten Els Segadors al mòbil; els d'Esquerra deuen tenir el Virolai. En Lluís Danés va més enllà, i en comptes de descarregar-se les Campanades a morts, de Lluís Llach, l'hi dedica una pel·lícula sencera: La revolta permanent.N'Antoni Bassas presenta la preestrena al Teatre del Liceu. No falten ni na Lila Pla, ni en Lluís Alcarazo, ni el productor Jaume Roures. El film, com la cançó, va de l'assassinat de cinc treballadors de Vitòria-Gasteiz per part de la policia. I m'hi quedaria a veure-la, de veritat, però al Romea estrenen Plataforma i tampoc no me la vull perdre. Reconec que l'adaptació que en Calixto Bieito ha fet de la novel·la de Michel Houellebecq em fa vibrar; però només perquè m'he deixat el mòbil encès a la butxaca.

llucia.ramis@elmundo.es

recomendar el artículo
portada de los lectores
copia para imprimir
Información gratuita actualizada las 24 h.
 SUSCRIBASE A
Más información
Renovar/Ampliar
Estado suscripción
Suscríbase aquí
Suscripción en papel
  Participación
Debates
Charlas
Encuentros digitales
Correo
PUBLICIDAD HACEMOS ESTO... MAPA DEL SITIO PREGUNTAS FRECUENTES

elmundo.es como página de inicio
Cómo suscribirse gratis al canal | Añadir la barra lateral al netscape 6+ o mozilla
Otras publicaciones de Unidad Editorial: Yo dona | La Aventura de la Historia | Descubrir el Arte | Siete Leguas

© Mundinteractivos, S.A. / Política de privacidad