La natura de la mirada i les seves concomitàncies simbòliques és gairebé un lloc comú de la poesia de tots els temps i de gairebé totes les civilitzacions. La matèria primera del recurs essencial de l'expressió, o sigui, el punt de vista, és tant metàfora en si mateixa com element poètic capaç de transitar tots els graus d'abstracció de la representació. En el Renaixement i el Barroc occidentals és especialment remarcable com els jocs de mirades i la visió com a emblema il·luminen, sovint més que de forma metafòrica, la realitat poètica en qüestió.

Un poema de John Donne, no especialment difícil ni complexament articulat en relació a la tònica general d'aquest autor -no del tot en va, tot i que tampoc no del tot massa pròpiament enclavat entre els de forma igualment dubtosa anomenats poetes metafísics-, el que duu per títol Witchcraft by a Picture, o sigui Embruixament amb un Retrat, arranca amb uns versos que, més o menys traduit el sentit, vénen a dir «Fixo el meu ull en el teu i compadeixo la meva imatge ardent en el teu ull. La meva imatge ofegada en una llàgrima transparent quan miro més avall encara espio.»

Difícilment es podria contenir tanta informació argumental en tan poca matèria de text. En els dos primers versos, l'ull s'ha convertit en una màquina de fixar imatges, igual que una càmera de fotos, més que de cine o de DVD. La faç del poeta hi ha quedat expressada en primera instància: impossible no recordar aquí el subtil recurs manierista, procedent dels grans mestres clàssics, de reflectir en els ulls d'un determinat personatge la part de l'escena oculta pel punt de vista, de completar la parcialment mostrada o d'enriquir-la revelant de forma secreta -o iniciàtica- el detall amagat, en qualsevols dels casos inesperat, especialment inquietant i substancial. Fins i tot autors de bestsellers metafísics -en un sentit força més barat del mot que l'invocat més amunt- s'han acollit a aquest recurs tan detallista i joganer per perpetrar més que dubtoses teories històriques sobre la divinitat.

En els dos versos següents ens informem que l'amant -ja que no hi ha referències de gènere, podem suposar que es tracta d'una dama, si és que el jo que parla és el jo mascle del poeta? O encara que sigui així, podem pensar que es refereix a un home?- ha vessat aquesta llàgrima, i el seu plor impel·leix el poeta a abaixar la mirada i resseguir així la pròpia imatge, presonera en la llàgrima i dins de la llàgrima espenyada cos avall. Tot i que juga amb l'ambiguïtat, el text és explícit en el sentit que el poeta s'hi veu no pas perquè s'hi contiui reflectint, sinó perquè hi ha quedat empresonat quan la llàgrima encara era dins de l'ull.

Per descomptat, es tracta d'un poema de requesta, i el retret és un ingredient intensificador, en algunes ocasions del tot real, en d'altres més retòric. El poema -força breu en relació als l'habitud en Donne- evoluciona explotant la metàfora: la capacitat d'expulsar la imatge reflectida i retinguda és també la capacitat de matar. Però el poeta que s'ha begut les llàgrimes de l'amant, per més que l'altre plori no ha perdut la potestat d'anar-se'n, mort tan sols en emblema. «Esvaïda la meva imatge -diu-, s'esvaeixen també els temors que aquestes arts em puguin fer mal.» I conclou: «Mal retinguis de mi una imatge més, aquesta estarà, essent dins del teu cor, lliure de malície.»

Les conquestes pretesament fixades en un reflex les expulsa el cos social clavegueres avall, abans de caure en el deliri d'haver tingut la capacitat de fixar-les en suports que serveixen per reflectir, però no per perpetuar. La llei és una concreció de l'ètica -dir ètica col·lectiva seria redundant-, i l'ètica es reflecteix en la llei, però mai no hi quedarà materialment continguda.Perquè si pogués quedar-hi, encara seria pitjor l'efecte, i quan el desastre dels condicionants humans precipita les lleis claveguera avall, tal com està passant aquests últims temps, també ens quedaríem sense ètica, arrossegada com les llàgrimes per l'error, la desídia i la mala fe.

És aquesta, la fatalitat dels nostres temps? Aquest cronista vol creure que no. La imatge penosa dels valors col·lectius arrossega, ja fa anys, un desànim general que comença a ser preocupant.D'altra banda, vist com han acabat les últimes provatures, els moviments regeneradors tenen massa mala premsa per ara pensar en embarcar-s'hi avant la lettre. Però malgrat no ho sembli -i no ho sembla perquè la virtut no fa soroll-, encara queda una part de la població neta de culpa, capaç de reflectir els seus principis en la llei, i que la imatge que obtingui -i que estigui en condicions de transmetre a la comunitat- surti neta de malície.