La resposta a aquesta hipòtesi, no per més esperada, és menys cruel: extingida en cosa de dues generacions; i darrera de la llengua i la cultura hi va el país de cap. El corol·lari d'arguments de l'autora és divers i d'una amenitat lectora que esgarrifa.

No m'allargo en situacions com la de l'amiga mestra d'un institut perifèric que va tenir la inoportuna pensada de comunicar compungida la mort de Miquel Martí i Pol, la de la senyora de Santa Coloma de Gramenet que en quaranta anys de viure aquí ni entén el català o el cèlebre i patètic cas dels pregons de la festa de la Mercè a càrrec d'éssers pintorescos com Elvira Lindo. És la part més sucosa del llibre, però també és la més coneguda i la que, en el fi estil de filaberquí trepanador de l'autora que tant va sorprendre l'any 80, quan aquí crítics, mandarins i creadors encara se l'agafaven amb paper fi, li permet sostenir documentalment que l'escola és una catàstrofe, que els nens creixen enganxats a la tele espanyola i sense consciència lingüística, que la cultura catalana s'ensenya de forma potinera i deslligada de l'avenir històric, i que la única cultura del carrer és l'espanyola. En resum, que això no serà com al segle XIX, quan existia país per bé que la llengua literària no era el català.

Al segle XXI, la desaparició de la llengua i de la cultura comportaran necessàriament la desaparició de la idea que tenim avui de ser catalans. I tant amples.

La qüestió no està en escatir si la Gabancho exagera, si provoca o si es queda curta. Jo crec que provoca perquè no hi ha res més provocador que la realitat, sobretot si no es vol veure, que és el que fan els poders públics amb el seu ridícul cofoisme.

La clau de volta consisteix en arremangar-se per què això no arribi a passar, si és que hi som a temps i ho volem. És la proposta de l'autora. No relaxar-se, superar socialment les polítiques culturals porugues i miops que, per interessos partidistes, han malfiat dels creadors durant tots aquests anys, i recuperar el prestigi que el català tenia fa vint-i-cinc anys, tot i que a penes hi havia instruments que juguessin al seu favor com ara ho hauria de fer la televisió.

Defensar el paper central de la cultura catalana en el poti-poti de cultures que conviuen a Catalunya passa per una política cultural que posi en el centre la projecció de la cultura pròpia. Si no es fa així com convencerem els immigrants per què s'incorporin al català? Quin sentit tindrà? La llengua que no cal és llengua morta.

Quan jo tenia 18 anys parlar bé el català, conèixer la literatura i saber-se les cançons de Raimon, servia per lligar, prestigiava.Ara ja no em lligaria ni una estudiant de filologia, entre altres coses per què no en queden. No és aquesta una prova prou fefaent de l'ocàs?

JOAN MARGARIT (+)

El món sense els versos encara seria pitjor, diu el poeta Joan Margarit tot referint-se a Casa de misericòrdia (Proa) el seu darrer llibre que ha sortit a la venda aquesta setmana. Margarit, de llarg el millor poeta viu català i un dels pocs elogiats també pels crítics espanyols, és capaç de sintonitzar amb el lector fins que aquest fa seva una poesia que travessa la vida, la del poeta i la de tothom. Aquesta és una de les funcions de la literatura, després sempre queda l'artifici.

JOAN BALIARDA (-)

Si l'únic dia de l'any que els mitjans de comunicació de tot el país parlaran per bé d'un poble el seu alcalde no hi és, és que el municipi li importa un rave. Però si a més venen el conseller de cultura i el vice president de la Generalitat i el batlle segueix sense ser-hi, és que no te cap mena d'ètica política ni respecte institucional. Si aquesta és l'autoritat a quin municipi s'organitza el premi Gat Perich, sisplau, que es canvií de nou de poble; Premià de Dalt no s'ho val.