Una vegada feta, l'obra es lliura del seu autor. «La poesia és un aucell del cel/ que fa sovint volades a la terra», escrivia Jacint Verdaguer. I aquests versos, com un estornell, es deixen caure damunt d'un llibre de ferro que s'obre a Vila Joana. Així, Vallvidrera commemora els 150 anys del mossèn.
Una vegada feta, l'obra pertany a qui vulgui trobar-la; per exem-ple, al Parc de la Ciutadella. Allà, Marià Aguiló guarda la veu i recorda que «poble que sa llengua cobra/ se recobra a si mateix».Víctor Balaguer recita: «Morta diven que és/ mes jo la crech viva».
Viva, precisament, s'esmuny als carrers estrets, i fa de pedestal als qui varen crear-la: la memòria sovint enalteix. Corre per les parets de l'avinguda que rebé el nom de Frédéric Mistral, i allà diu amb lletres d'acer: «En provençau ço qúe l'on pènso/ vèn sus li bounco eisadament:/ o douço lengo de proveunço/ vaqui perqúe toujou t'amne!/ e lòu parla de nosti maire/ voulès que nautre l'oubliden?».
Joan Salvat-Papasseit la deixa anar -sense saber-ho- a un mur del passeig del Born. I la seva obra, lliure, s'enfila: «Camí del sol, per les rutes amigues, unes formigues».
De vegades alada, d'altres insecte, la literatura passa i deixa empremta. En ocasions es passeja pels mateixos llocs que utilitzes tu per anar a la feina. Hem volgut seguir-la i que et detinguis davant d'ella. Un moment, només. Perquè facis el que ella demana: llegeix-la.
Al banc d'aquella plaça, prop de Gràcia, hi ha un home assegut.És un home amb barba, i observa. Fa tant de temps que observa, assegut, que s'ha convertit en estàtua de bronze. Es diu Antoni Rovira i Trias, i s'asseu a la seva plaça. A la plaça li posaren el nom després que a ell, però ell arribà quan la plaça ja hi era. Al costat de l'home de bronze, uns versos en francès: «El traçat d'una ciutat/ és obra del temps/ abans que de l'arquitecte».
El traçat de les lletres recorren la ciutat d'aquell temps i aquests arquitectes. Ho fan de manera discreta, mitjançant una cal·ligrafia gens cridanera. Literatura, arquitectura, his-tòria; Joan Brossa va entendre que tot forma part d'una mateixa cosa, i plantava poemes visuals (concepte, disseny, paraula) als parcs i a les places, als terrats i les rambles. La B del seu cognom esdevé l'antifaç que una de les estàtues humanes, davant de l'església de Betlem, ha deixat caure en terra, junt al barret on recull les monedes.
Cap a l'oest de la ciutat, de camí a la muntanya, J.V. Foix i l'arquitecte Màrius Quintana han fet que tothom pugui caminar damunt les aigües; del mar Mediterrani. Basta amb acostar-se al número 341 de Via Augusta i endinsar-se al seu cal·ligrama.Ara mateix, quan hi arribes, un passejant protegeix la literatura i aparta qui vulgui trepitjar-la; un gos, mentrestant, s'hi caga.
Uns barris enllà, Salvador Espriu li demana a la Via Júlia: «Als nous catalans/ fes que siguin segurs els ponts de diàleg, i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills». I a Pau Casals, sota el foc d'Apel·les Fenosa, li canta a la seva avinguda: «El vell arbre va caure no pels anys (...). Però mans que coneixen tot el repòs del bronze enlairaran per sempre en flama l'harmonia, els fràgils sons atesos pel treball nobilíssim de lents esguards molt savis: la forta disciplina del temps i del silenci, llargues arrels dels somnis d'un gran cor immortal».
Al parc de Montjuïc, Miquel Costa i Llobera planta Lo pi de Formentor amb la copa en terra, perquè les arrels s'enlairin fins al cel dels seus Jardins. «Amunt ànima forta, traspassa la boscada i arrela dins l'altura», escriu. Així, els seus versos s'envolen un altre cop com un aucell; aquesta vegada com L'au dels temporals.Al mateix parc, Miquel Martí i Pol entra al Llibre de les absències sota una olivera, i demana: «Parlem de tu. Parlem de tu però no pas amb pena. Senzillament, de com ens vas deixar». Poc importa si les seves paraules foren inscrites el 2003; encara són la memòria dels malalalts de la Sida.
Enmig del carrer, el brunzit dels cotxes es confon amb el crit a la pàtria (la llengua a cops de martell) que Joan Maragall li fa a la plaça Lesseps. I sota una pèrgola, prop del Tennis Barcelona, J.V. Foix li diu a Alexandre Cirici que «no pas l'atzar, ni tampoc la impostura han fet del meu país la dolça terra».Al Moll de la Fusta, he sentit d'en Salvat Papasseit un Nocturn per acordió: «Heus aquí; jo he guardat fusta al moll. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll...».
La literatura salta de les mans, de les veus, del nom dels seus autors i, urbana, esdevé una altra cosa que no és exactament literatura. De vegades s'amaga, cansada, a un bar qualsevol -per exemple, al Sadurní Amorós del carrer Moragas-, i allà pren la forma de rajola. Aleshores fa broma: «El camell és l'animal que més suporta la set; no siguis camell». I també: «L'aigua per al molí; per a l'estómac, el vi».
A les portes dels WC, i en algunes parets, i al peu de les estàtues i als cafès, la literatura redibuixa la ciutat, però no la reescriu; s'independitza dels llibres i dels qui la varen signar. En ocasions, vol dir més del que deia, o ho fa d'una altra manera; aleshores s'incorpora a la publicitat. De fet, és d'un anunci antic d'on podem treure una cançó de Charles Trenet que precisament deia: «Longtemps après que les poètes ont disparu, leurs chansons courent encore dans les rues...».
ITINERARIS BROSSIANS
Després de fer el Poema visual transitable en tres temps, Joan Brossa no perdé cap oportunitat de treure els seus «poemes corporis» al carrer. La fundació que porta el seu nom ha compilat les fotografies d'aquestes obres en un llibre, especificant-ne la seva ubicació. Així mateix, organitza itineraris que van del Rellotge il·lusori a les Lletres gimnastes, o de l'Homenatge al llibre a Diagonal. La propera serà el 10 de març, i recorrerà la Ciutat Vella. El 14 d'abril l'itinerari es desplaçarà a Sant Gervasi, i el 5 de març es farà un Itinerari el·líptic.Els interessats s'hi poden inscriure per cor-reu, joanbrossa@fundacio-joan-brossa.org, o per telèfon al 93 458 99 94.
