Autor: Jordi Valls. Editorial: Edicions 62. Pàgines: 96. Preu: 15 euros.

Hi ha un poema d'aquest llibre que parla de desclavar-se paraules del cos i tirar-les a una olla plena d'aigua que bull per acabar-se-les cruspint. Tot el que havia llegit de Valls mostrava la seva lucidesa irònica; però, al meu entendre, n'abusava, de la ironia. Violència gratuïta és un llibre pretesament seriós, greu. I de ben segur també hi contribueix, a aquesta gravetat, el concurs d'una ironia molt ben dosificada que, quan apunta, ho fa amb una excepcional mala bava.

Temàticament, l'obra és molt variada. En una cinquantena llarga de poemes, l'autor hi deixa constància d'un munt de coses. Hi comença reflexionant sobre la relació entre pares i fills, tot apuntant alguns dels neguits de la continuïtat de l'espècie i de la línia perdurable de la sang; es refereix, amb un escepticisme de vegades desenganyat, d'altres compassiu, a l'amor (al de parella, vull dir); disserta sobre la ciutat (Barcelona i també la seva, Santa Coloma), sobre l'herència del lloc en la nostra manera de ser; indaga en la memòria, en el misteri de la mort i, sobretot, ens proporciona un relat líric formidable sobre la contemporaneïtat.

Formalment, Valls treballa bé els seus poemes -amb una curiosa predilecció per l'hendecasíl·lab-. La concepció del poema de vegades fa pensar en Ferrater (Apologia, Perspectiva). Una certa manera de dir de tant en tant remet a Vinyoli (Serra de la Malesa).Per algun pretext, podríem pensar en la poesia de Castillo. En algun altre poema (La lluita), em sembla sentir-hi algun eco del Gamoneda de Blues castellano. Sigui com vulgui, Valls té una veu pròpia, una manera de mirar (i, per tant, de dir) molt incisiva. En el seu retrat desopilant de la vida urbana -el traüt, la infelicitat-, de cop apareixen uns versos d'un lirisme desactivador.Un treball de la imatge com el que exhibeix no s'improvisa: «T'has begut d'un sol glop la meva pell morta». Atenció a aquest poeta.