Imagina que un govern prepara una festa al teu honor. Imagina que, quan t'hi presentes, tothom ha marxat. No imaginis més: això és el que els va passar a Josef Nadj i tot l'equip de Paso Doble, la performance-lluita-de-fang-making-of d'en Miquel Barceló.Un cop acabat l'espectacle a la Llotja de Palma, dilluns, tots els artistes anaren a sopar al Bar Bosch (val a dir-ho, després de dutxar-se). Hi anaren aconsellats pel pintor felanitxer qui, mentrestant, sopava amb una persona important en un altre lloc on els entrepans són més cars. Quan Nadj i companyia arribaren finalment al còctel, Jaume Matas i els seus funcionaris ja s'havien cansat d'esperar. Els cambrers havien retirat les taules. Eren les onze.
Però no parlem de Mallorca, que després em diuen xafardera; si xerram d'aquesta banda del bassiot, som una tafanera qualsevol.En qualsevol cas, aquí també es donen casos d'informalitat. Comença a ser un costum, per exemple, que els finalistes del premi Salambó no participin del col·loqui que s'organitza a la Fnac del Triangle per parlar de la seva obra. Dels cinc finalistes que hi ha, només dos fan acte de presència. Na Cristina Fernández Cubas té problemes de salut i excusa; els altres, no. En fi, d'aquesta manera els dos únics assistents podran defensar els seus llibres sense competència.
El primer, en Rafael Reig diu que mereix guanyar perquè té una filla i una hipoteca. Sembla tan il·lusionat, que no li dic que el Salambó el lliuren els escriptors, la qual cosa el converteix en un reconeixement impagable entre col·legues. Pel que m'explica -i si ho he entès bé-, Manual de literatura para caníbales és a la literatura el que l'Eixample és a Barcelona. Però sóc fatal per a les equacions. S'explica: «Li vaig vendre el projecte a Manuel Fernández Cuesta dient-li que era com El mundo de Sofía però amb tres whisquies i dues ratlles de coca». En altres paraules, que l'editor es va prendre el títol com a «Manuel para caníbales».I va publicar-lo per salvar-se.
L'altra finalista assistent a la Fnac, Marta Sanz, no té fills, però té gats. Diu que mereix guanyar perquè té sentit de l'humor i perquè la seva novel·la és «rara». O sigui, que seria una bona guionista de La hora chanante. Clar que, per rareses, el recital que s'ofereix al bar Horiginal, davant del Macba.
Tot just arribar, i mentre prenc un vi negre en copa grossa, constat que les úniques persones capaces d'anar a escoltar poesia són les dones... i els homes que estan cercant dona. N'Enric Casasses demana un cafè sol. Pel seu pentinat, s'ha llevat no fa gaire. Són quasi les nou. Del vespre. D'aquí una estona recitarà Màximes i mal pensaments de Santiago Rusiñol, editats pel director de L'Avenç, Josep M. Muñoz. L'altre rapsode de la nit és n'Abel Cutillas, qui demostrarà que Viure mata. Esper que no sigui d'avorriment.
L'aforament no cap dins un aforisme: hi ha l'editor de Fonoll, en Jordi Quer, i una companya de viatge amb qui vam estar a punt de quedar a l'aeroport de Frankfurt per sempre. I no, no ens confongueren amb terroristes; ni amb Javier Bardem. També hi ha el poeta Josep Pedrals. Les cerveses, evidentment, són Moritz.Amb aquesta marca passa el que passa amb el ruc català: que si les reivindiques perquè són en perill d'extinció et sents més catalanista. Per cert; m'han dit que França en va plena, de rucs peluts.
Comentaria com va anar la vetllada, però na Rosa Novell explica el valor del silenci a l'Espai Cultural de Caja Madrid. Potser fer una xerrada sobre el silenci sembli una contradicció, sobretot si el cicle es titula: Els artistes parlen de música. Però na Ruth Martínez fa la introducció com si res i pens que en aquesta ocasió els impresentables són els dos-cents membres del públic que no s'han presentat. I no, entre les absències no s'inclou Eduardo Mendoza.
llucia.ramis@elmundo.es
