Sortosament, el lector català ja pot participar en el diàleg sobre Murakami amb ple coneixement de causa gràcies a les magnífiques traduccions d'Albert Nolla: Tòquio Blues (publicada originàriament amb el títol de Norwegian Wood), Kafka a la platja, i L'amant perillosa, sense oblidar la traducció de Concepció Iribarren d'El meu amor Sputnik. Com molts grans escriptors, Murakami és en el fons autor d'una sola obra: sempre ens explica els avatars de la frustració en les relacions humanes, de la solitud i de l'ànsia per superar els obstacles que ens separen d'una inassolible plenitud sentimental; individus que suren en societats desestructurades amb l'únic coixí de la cultura i dels moments epifànics que aporta una obra (un llibre, una cançó pop) associats al record de l'ésser estimat i perdut.

Tots els protagonistes podrien ser l'àlterego del narrador i dels milions de lectors sobre el planeta terra que, d'ençà de la democratització cultural de finals del XX, tenim les nostres pretensions artístiques, les nostres vel·leïtats esnobs i sublimem els nostres fracassos personals agombolats per l'efecte terapèutic d'una pel·lícula o d'un bon llibre.

La disputa que comença a prendre cos al voltant d'aquest escriptor japonès és si la seva literatura entra en el registre de l'alta cultura o bé ens ha fet passar bou per bèstia grossa i els seus llibres no són res més que un producte comercial i saltxitxer; això sí, embolicat amb astúcia i amb al·lusions que tan bon punt enlluernen el crítics exigents com al gran públic. L'èxit de Murakami sembla basar-se, en qualsevol cas, en la mateixa tècnica d'alguns dels predecessors japonesos que tant d'impacte van causar a la dècada dels setanta, com Mishima o Kawabata, a saber, un coneixement profund de la tradició literària i filosòfica occidentals que impregna de dalt a baix cadascuna de les novel·les però presentats amb una delicadesa i una sensibilitat que ens semblen innovadors i exòtics.

Per bé que puguem descobrir el secret de l'ofici, sembla difícil discutir que Murakami posseeix uns recursos envejables i una capacitat per mantenir uns graus de complicitat amb el lector que li asseguren una plaça en el panteó literari els propers anys. Com hem dit, Murakami no és el primer exemple de literatura japonesa que triomfa arreu, però sí que, aquest cop, la incidència de la literatura japonesa en el cànon global es produeix acompanyada de la resta de tradicions orientals que van penetrant en l'arquetipus cultural del segle XXI. És veritat que el Japó ja fou una potència que va perdre una guerra mundial i que, en el context oriental, de fet és un pol en crisi. Però val a dir que, per fer la reflexió a escala planetària, potser té raó Samuel Huntington quan en la seva obra imprescindible, el Xoc de Civilitzacions, ens avisa que a Europa tenim interès pels productes culturals que vénen d'Orient perquè assumim la inevitable emergència del seu poder econòmic, polític i tecnològic.

El prestigi cultural d'una civilització també depèn del seu domini imminent sobre una altra civilització, la nostra, que no acaba de trobar el nord.