Viu, perquè, encara que els mots savis continuin obligant-nos a parar l'orella i a cercar-ne el significat en diccionaris (normatius i no), en la llengua del poeta reconeixem i, alhora, ens reconeixem.I aquí no val desviar l'atenció cap a la idea d'una llengua igual a una nació; ni cap al bilingüisme, oficial o no; ni cap a la realitat de les moltes parles del Principat. Quan dic que reconeixem, parlo d'aquell espai ideal dins el qual tot ésser humà és capaç d'acceptar les evocacions d'un altre, la remembrança d'un paisatge, d'uns llocs i d'una gent que el poeta eleva a escala universal.Una escala en què ens reconeixem mútuament, siguem d'on siguem i vinguem d'on vinguem. Quan Espriu parla del cel i de la mar, dels turons i dels rials, de l'Eleuteri i de la Neua, de les bruixes de Vallgorguina i del fricandó de la seva tieta, parla als catalans de soca-rel, als andalusos i als castellans, als paquistanesos i als romanesos, als marroquins i als andins, als suecs i als japonesos. Parla, des de la humanitat del seu món -avui, perdut, sociològicament parlant, però miraculosament preservat per l'artista, com si fos viu, per a la gent d'ara i de demà-, a la humanitat sencera. Parla des d'un món petit -«una petita pàtria de vinyes vora el mar»- al món sencer. Perquè dins de cada petit món -de cada llogarret, de cada poble, de cada espai ocupat per la història humana- hi cap un univers que és el nostre. Que hauríem de poder fer nostre.

Però l'Espriu de la Primera història d Esther no es limita pas a fer evocacions líriques de llocs, parles, costums perduts.El poeta és conscient que aquell món, el món de la seva infantesa, ja no tornarà; que la guerra va trencar espais de civilització, i, doncs, de convivència a l'interior del propi país; i que la cultura expressada en la llengua dels seus avantpassats es troba en perill de mort. I en canta les absoltes per anticipat. Però, a la vegada que en fa el responsori públic, en qualitat de concelebrant del solemne funeral de ficció, és conscient que està creant els fonaments per a una nova eclosió en la vida real. Espriu transcendeix la intenció primera, l'aparença del gest cap enfora, i deixa la llavor enterrada d'on sorgiran, tard o d'hora, els brots d'una nova collita. No pas la collita immediata de seguidors o intèrprets, sinó la que s'afegirà al manteniment de la tradició. Una collita que s'inserirà en una cadena que arriba fins avui, fins a les representacions d'ara mateix, entre un públic on podem entreveure l'herència d'aquell altre que omplia la Cúpula del Coliseum, els anys gloriosos de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual; que donava nou llustre al Romea; que empenyia la singladura del Lliure; o que, en última instància, i malgrat els avatars de la gestió oficial, menava a la creació d'un Teatre Nacional.

A la sortida, algú va dir que acabava de descobrir un altre Espriu, en la vivesa de la recreació de la llengua, en la manifestació oral del seu art literari. És exacte. La persona és madrilenya, i només coneixia Espriu d'haver-lo llegit. Li faltava escoltar-lo.Com cal escoltar els grans poetes.