Entre els quatre humors de la fisiologia antiga, d'arrel en el pensament sincrònic, no causal, n'hi ha dos lligats a l'activitat, el colèric i el sanguini, i dos a la quietud, el flegmàtic i el melancòlic. L'humor flegmàtic, format per la conjunció entre fredor i humitat, correspon a l'última edat de l'home, la senectud, i té en la inexorabilitat un valor que el fa immune a les vicissituds del lliure albir. No és aquest el cas de l'humor precedent, el melancòlic, del qual aquest cronista els ha parlat sovint.
El quietisme és un ingredient filosòfic -en rigor no se'n pot dir escola, i encara menys moviment, cosa que a més semblaria un acudit tronat- present a Orient amb més entitat que a Occident, on sempre ha estat lligat a tendències allunyades, i fins i tot contràries, als mecanismes de poder. El budime i el taoisme tenen una dimensió ataràxica que en fa disciplines plenament contemplatives, i en aquest sentit, flegmàtiques.
A Occident ens en hem d'anar als cínics, i en certa mesura als escèptics. Els estoics estan presidits per una voluntat de servei que qualsevol temptació quietista els ha de semblar perniciosa per l'esperit i, en termes objectius, clarament immoral. No oblidem que l'estoicisme és el moviment filosòfic no cristià més pròxim al luteranisme i al calvinisme, i que aquests han proporcionat combustible ètic i religiós a la idea moderna de lliure mercat.Cap pensament que sigui més disciplina de salvació que mecanisme de poder, com diu el filòsof, pot bastir principis damunt d'una pràctica material, i sense el treball instituït com un valor indiscutible no es sosté cap sistema d'aquestes característiques.Deixem, doncs, els quietistes en les boires de l'antigor, des de les quals emergiran somerament per extingir-se als braços dels místics espanyols del segle XVII, amb Molinos al capdavant, a qui per cert va estar a punt de rostir la Inquisició. Per Fenelon, ja és una curiositat filosòfica.
L'humor melancòlic, dominant en la maduresa humana, permet encara un cert joc electiu. La moderació és l'únic valor capaç d'equilibrar-lo, en combat perpetu entre l'exaltació creativa volcànica, desmesurada, d'una banda, i l'abaltiment obscur de l'altra: la melancolia és fredor i sequedat, i el quietisme n'és només una meitat contingent.
No deixa de ser commovedor, a partir d'una certa edat, com els passatges de la gran literatura que el lector de 20, 30, fins i tot de 35 anys, troba sublims abstraccions conceptuals, adquireixen un sentit i una proximitat quotidiana que obliguen a pensar que no és que un s'ha fet savi, sinó que s'està fent vell. Virgili, Horaci, l'últim Shakespeare -el de La Tempestat-, Montaigne, Baudelaire, prenen de cop en la vida el relleu que abans només semblaven tenir -i tot i així tenien una potència intel·lectual incontrovertible- en la filosofia, en les formes, en el ritme.
Dels esmentats n'hi ha dos -Shakespeare i Baudelaire- que no es pot dir que morin en edat provecta. Podem acollir-nos al tòpic que el geni adquireix en pocs anys la profunditat en la saviesa, els recursos, i com a contrapartida també el desengany i l'escepticisme -i potser, en una última volta de cargol, la felicitat en la lucidesa, quietista per eliminació- que a la majoria dels mortals els ocupa tota la vida elaborar i acumular. En aquest sentit, Mozart era un vell quan va morir als 35? Massa simple per donar-ho per bo. La imaginació creadora és capaç de generar allò que no ha experimentat, per analogia, per observació aliena, per estudi d'antecedents.
Si això passa a l'hora de crear, com funciona a la de percebre? Jo no sé quin és el bagatge dels nostres polítics. Se sabien les filiacions cultes d'alguns d'altres temps: Alfonso Guerra escoltava Mahler als estius -cosa força estranya d'altra banda- i Narcís Serra, al marge de la cínica diplomàcia desplegada tocant el piano per les esposes dels generals franquistes, tenia fama de perfecte dèspota il·lustrat. També Javier Solana, Morán i, entre els nostres, Pujol i Maragall eren individus cultivats.
Què passa amb el personal actual? A aquest cronista, vista l'actuació -o no actuació- del senyor Montilla, només li sembla imaginable la seva deriva des d'un quietisme d'arrel estoica. Però en el raonament anterior ha provat d'establir que tal cosa és una contradicció en els termes. No és que ara un pretengui fer passar ningú per un adreçador elitista, però per situar-lo entre els flegmàtics o bé entre els melencòlics aniria bé saber els gustos i les filiacions artístiques -si en té-, filosòfiques i poètiques de l'actual President de la Generalitat. A quin humor pertany fer que no es noti, passar desapercebut, no fer soroll? S'admeten apostes.De moment, jo me la jugo: arribarà a les pròximes eleccions amb el capital augmentat.
