Des de la més gran manca d'efectisme -ell que és un home de teatre, o potser justament per això-, i com si arribar on ha arribat -el 2004 va publicar la seva Poesia Completa sota el títol de Darrere el vidre- no li garantís res de cara al futur, fa per manera de començar de cap i de nou a fi d'evitar cap mena de guany retòric, de guany espuri que no sigui fruit de la més gran autenticitat, honradesa i necessitat. I és partint d'aquestes premisses que és capaç de tornar a lliurar-nos un llibre bàsic, Centre de brevetat (Meteora, 2006), un d'aquests llibres que s'imposen al lector amb una naturalitat espaterrant i mai no recorrent, com altres, a fórmules apreses, a estilismes abusius per exhaurits: en veu baixa, com qui no vol la cosa, i sempre des de la perplexitat del viure. Més ben dit, fent-ne un sentiment d'una gran radicalitat, convertint-la en el seu únic recer: la intempèrie des de la qual aspirar a escriure alguna cosa que valgui la pena, que la valgui primer per qui l'escriu, i després per qui la reescriu, que això és el que fa tot ver lector, reescriure's el poema: «multiplicar una reflexió prenyada de perplexitat».

Formosa se sap nàufrag i supervivent alhora, i és des de la consciència d'aquesta condició dual que explora l'enfilall de perplexitats que la realitat -tant l'exterior com la interiorens depara, sempre i quan hi siguem receptius, és a dir, estiguem disposats a reconèixer-les com un ingredient bàsic de la nostra vida i a actuar en conseqüència. Però com s'ho fa l'autor per esquivar els perills poètics de l'experiència i l'edat? Fonamentalment de quatre maneres: afirmant-se «en l'actitud antipoètica que persegueixo gairebé amb ràbia» (Music-Hall), sotmetent-se a una gran agitació tot i saber que això no el salvarà (Desolació), recorrent a «la lentitud i la resistència de les nostres paraules» (Els llavis de l'orquídia), i assajant «aquest intent repetit i desesperat d'aferrar-me al moment» (Fugacitat). O bé, a Parèntesi: «Sí, el moment, els moments...Un fons de desolació, amb alguna cosa d'ignot com el fons dels estanys d'alta muntanya».

Des d'una gran disparitat d'estímuls -tant vitals com culturals: música, teatre, cinema, pintura i literatura-, i valent-se igualment d'una enorme mal·leabilitat formal -que el guarda de ser repetitiu respecte d'ell mateix i fa de la forma un ens viu-, Formosa ha escrit un bon grapat de poemes que tenen el do d'acompanyar el lector com poques coses i el porten a «ser com aquestes barques/reclinades que esperen/recobrar el seu sentit».