Autora: Antònia Vicens. Editorial: Proa. Pàgines: 245. Preu: 16 euros.

No us deixéssiu pas enredar per la fotografia de la coberta: dues dones amb ulleres fumades que treuen el cap per sobre d'una tanca de taulons de fusta, amb un cel blavíssim al darrere i un toc Costa Oest d'allò més evident. Ungles perfectes passa a Mallorca -una Mallorca de realisme brut-, on no hi apareixen surfistes ni còctels sofisticats. Es tracta d'un thriller que prescindeix del glamour de la imatge inicial. Més aviat aconsegueix tot el contrari: presentar-nos un marc en descomposició, en què el conflicte permanent esdevé el gran motor de la història.

En aquest sentit, és més significativa la imatge inicial del text: na Isabel -una de les dues amigues protagonistes, a la ratlla de la cinquantena- s'està fent tranquil·lament les ungles, com si allò fos una manera agradable de fugir de les notícies devastadores que emet el televisor i de fer abstracció de les no gaire més esperançadores que anirem rebent a partir d'ara d'ella mateixa, de la seva filla drogoaddicta, dels diversos actors que componen un repartiment grotesc, de tan exagerat com resulta. Les té rosegades, les ungles, però, en canvi, a la petita pantalla en surten unes de porcellana de primera. «Arreglar-se les ungles sempre relaxa, l'ajuda a passar el temps», llegim gairebé dues-cents pàgines més tard.

Na Carmen és l'altre personatge de l'obra. Si la primera té una filla ionqui, aquesta és mare d'un noi que li pren el pèl i els calés, l'Oscar. Tant l'una com l'altra han ballat, en el terreny amorós, un vals més aviat tronat; amors diversos, algun que ha deixat més petja que els altres: el mariner Miquel Angel, en el cas de la Isabel, «home excitat per tota una nit de contacte amb l'aire salabrós i la viscositat dels peixos». Tota la narració de Vicens -que deixa ben poca petja- busca seduir amb una sensualitat molt plàstica, massa. En una altra pàgina, la Isabel recorda quan, de petita, la despertava un gall. No li agradava el paisatge que veia des de la finestra de la seva habitació, ni «l'enorme penis del sol violant la natura d'una manera tan brutal».

El thriller presenta un catàleg complet d'elements: a banda la droga, sexe descordat, traïcions, relacions maternofilials freudianes, gent que demana auxili i a qui ningú no fa cas, vocalistes que canten temes de la Baker... Al meu entendre, tal acumulació de desgràcies no resulta versemblant, tot i l'estil ferm de Vicens.Però potser l'element més esclatant és l'aparició d'un drogoaddicte que primer sembla que vol segrestar una de les protagonistes i que acabarà dominat per aquesta, que s'acabarà ficant en un embolic enorme. Tot per diners, que és allò que tant necessiten la Isabel i la Carmen, fosques i atrabiliàries somiadores com són.