Com que finalment l'abominable tambor de la plaça actual desapareixerà, l'arquitecte Oriol Bohigas ha convertit la grapadora (nom amb que es va batejar el primer projecte d'edifici del futur Museu) en una baluerna menys agressiva amb l'entorn. A més, el Museu del Disseny, que encara no te ni clar el nom, començarà a funcionar provisionalment a l'actual Museu Tèxtil i de la Indumentària, al Palau del Marquès de Llió, al carrer Montcada. Les teles que s'exposen allà es traslladaran temporalment al Museu de Pedralbes, seu de les arts decoratives. Un moviment de fitxes complicadíssim, però venen eleccions i cal fer alguna cosa abans no es covi l'arròs, que pel 2011, any de la inauguració oficial de l'estatge definitiu del Museu, potser serà massa tard.

Però de projecte museogràfic, de moment, ningú no n'ha dit ni preguntat gran cosa. Si l'interès que premsa, municipi i ciutadania te per un museu es limita a saber com és la capsa que el contindrà, per molt que sigui de disseny, anem pel pedregar.

Si s'executa tal i com està planificat, el Museu del Disseny serà dels més atractius i innovadors que hi haurà al país i un model per al que ha de ser un Centre divers, dialogant, experimentador i recer d'activismes de tota mena i procedència; en definitiva, un Museu transversal i sense límits, català i universal, avantguardista però amb un peu en la història. Un centre que dirà molt el que som, d'on venim i on anem; per que la vida està envoltada de disseny (millor o pitjor) per tots costats.

Fixant com a punt de partida els anys 50, el moment en que el disseny pren vàlua social i cultural, les col·leccions del centre també restaran obertes als fons de disseny d'Ajuntaments i Generalitat, de la Fundació per a la Comunicació Gràfica de Claret Serrahima, les provinents del Museu Tèxtil o d'empreses industrials i un cert nombre de col·leccions privades de les moltes que hi ha al país. Potser a algú li sembla d'una ambigüitat enorme això, però és la millor solució si no es vol hipotecar l'espai i el propi concepte del museu.

I és que formalment aquesta idea es traduirà en un centre sense exposició permanent, amb sales per a mostres temporals, és clar, una gran sala de pantalles per a consulta digital pública tan del fons propi com de fons aliens, sales d'experimentació, auditori i espais de recerca i acció: un Museu Obert i sense fronteres.I si no saben quin nom posar-li, quin indica més clarament les intencions que el de Museu Obert del Disseny? Si el nom els agrada els regalo els drets d'autor; ara, això si, que em deixin conservar la propietat intel·lectual.

El 2011 queda una mica lluny. Vull pensar que tot plegat no és una pastanaga electoral i que, encara que lluny, d'aquí a quatre anys el Museu Obert del Disseny serà una realitat. Si no potser perdut un altre tren. I tal i com van, ni amb disseny no s'arreglarà.

ALBERT OM +

Si suméssim els minuts que dedica a parlar de llibres i d'escriptors, el programa El Club, que dirigeix i presenta des de fa 500 tardes Albert Om, seria el programa literari que TV3 encara no te. Que un espai d'aquest estil sigui líder d'audiència a Catalunya en la tan competida franja de tarda ho diu tot en favor de l'Albert i del seu equip, però també diu moltíssim en favor del nivell d'intel·ligència dels telespectadors de Catalunya. Enhorabona a tothom i per molts Clubs.

JOAN BALLESTÉ -

Les descàrregues d'Internet i la falta d'ajuda institucional han acabat amb un referent en la història de la música a Catalunya.Després de 20 anys, discos Satchmo, excel·lent botiga lleidatana de música, i Satchmo records, impagable segell de jazz, tenen els dies comptats. Tot i que en Joan Ballesté va intentar un acord amb Discos Castelló, a finals de març el jazz i Lleida es quedaran sense Satchmo; un fracàs comercial i cultural per la ciutat. Cal ser més imaginatiu i agosarat.