ENRIC CASASSES
La visió del món i sobretot la sensació del món canvia molt segons el paisatge en què es fa cada persona. Un individuet criat entre insensibles sales d'aeroports i estrets seients d'avions, veient per finestretes el capdamunts dels núvols i cims nevats, pendent d'unes divinitats de poca empenta que transiten amunt i avall pel passadisset d'entre els seients repartint els nèctars insalubres que donen les línies aèries, i sentint veus per altaveus en idiomes mal mastegats que normalment no són el propi, si és que idioma propi hi ha, tindrà una sensació del món molt diferent del que viu en aquelles estretes badies d'allà baix, sota les quatre muntanyes grises que des de dalt no són més grans que un plat de cigrons. Però la persona que es crià al peu del massís del rat-penat grisós sap que si entres a peu en aquestes muntanyes insignificants t'hi pots perdre i un cop perdut veuràs que són enormes com un univers que no s'acaba mai: el món.
Quan el simple fet d'arribar a Cadaqués ja era tota una aventura, perquè si hi anaves per terra havies de fer moltes giragonses i les hores es feien molt llargues i les muntanyes molt altes, i si hi anaves per mar tot depenia dels vents que bufessin, els cadaquesencs, arredossats sota el Pení, tenien una sensació de la realitat del món ben diversa de la dels rosincs, amb aquella amplitud de mires cap a l'àmplia badia i aquelles postes de sol abocant-se a un infinit de muntanyams pirinencs. I no cal dir de la dels figuerencs, cosmopolites, de capital, amb la seva rambla fent d'eix d'un món breu però amb més varietat i més contrastos que tota Escandinàvia junta.
A l'Escala, els escalencs, amb el Montgrí darrere, darrere dels últims horts, i amb el Norfeu davant, davant del mar obert però ben delimitat del golf, tenen o han tingut fins a fa quatre dies la proporció humanament perfecta d'entre el mar obert i el golf tancat, i d'entre la mica de pla i la mica de muntanya, entre el paisatge més civilitzable aquí mateix i les terres més feréstegues tocant a mà, o tocant a espardenya. Dic darrere i davant perquè és clar que el poble està de cara a mar, de cara a tramuntana, que en aquestes latituds és una situació molt atrevida: és l'únic poble de vora mar de la Catalunya continental que està de cara al nord. Els dos punts que defineixen de manera determinant la visió i la sensació escalenques del món són la petita roca del Cargol aquí mateix, davant la platja, i la grandiosa proa del Norfeu allà baix, tancant el golf, aguantant.
El perfil tan definit del cap Norfeu, i la situació i la distància, estableixen unes coordenades que no s'assemblen amb ningú. El cap de la Caça, davant de l'Alguer, és potser l'únic paisatge que té un dibuix semblant, encara que les proporcions i la seva forma concreta l'acaben fent ser tota una altra cosa. Però és l'únic que hi té un aire de família. Des de l'Escala, el Norfeu sosté el paisatge, és la biga mestra, la proa del món. No un finis terrae sinó el marc del quadre de la nostra vida.
|
