Anotem, d'altra banda, una evidència: avui en dia acusar algú de l'esfera pública d'antidemocràtic té sencer tot el valor de l'anatema tradicional. És un intent formal de deixar-lo fora de lloc, d'inhabilitar-lo, com en d'altres llocs i en d'altres temps ho era dir que algú era comunista, o jueu, o aristòcrata, o capitalista, o cristià. Què té la democràcia que la seva mancança sembli un tret diabòlic que necessàriament comporti l'exclussió de la societat, com en termes particulars comporta la del lladre, la del pederasta, la del criminal? En llocs d'Europa on la institució democràtica no està tan sacralitzada, és perquè l'alternativa no està tan clara com aquí. Dir a un suís antidemòcrata està connotat d'una altra manera, pot ser equivalent a dir-li antisistema -cosa que no és tan greu, sempre que en la pràctica no atempti substancialment contra el sistema-, equivalent a dir-li àcrata, pillet antisocial, o simplement misàntrop. Però a Catalunya i, de forma genèrica a Espanya, dir antidemòcrata -o en un altre grau conceptual en la distinció del qual ara no entrarem, antidemocràtic-, evoca essències pretèrites que en l'inconscient col·lectiu desperten fantasmes i malsons mal oblidats. Antidemòcrata pot voler dir feixista, o el que és encara pitjor -perquè feixista, no ens enganyem, no té el mateix valor demonitzador ara que trenta anys enrere-, pot voler dir antiquat, pot voler dir vell moral i vell mental fora de joc.

Per això resulta especialment curiós que els que en termes històrics i objectius podrien ser, i de fet ho són, més sospitosos d'antidemocràcia, o sigui l'actual extrema dreta parlamentària -el PP-, siguin els més proclius a llançar tal acusació als adversaris. Sentir el director de la Cope, del nom del qual no em vull recordar, dir antidemocràta a un socialista o a un catalanista resulta, per dir-ho de la manera més suau possible, com a mínim exòtic.Quan la democràcia es sacralitza i com a tal sacralitat es converteix en una arma divisòria de la població, alguna cosa profundament antidemocràtica se li ha enquistat com un verí.

Tot això al marge, què hi ha en les accions d'uns i altres de democràtic, d'antidemocràtic? Si anem a les essències bàsiques -les ensenyen als infants a les escoles?- trobarem que els dos àtoms de la democràcia són, quasi com la causalitat de l'ou i la gallina però de fet no ben bé, el dret i la facultat del conjunt de la població d'escollir els seus representants en la gestió administrativa d'una banda, i de l'altra la dilucidació de tot el que en resulti per mitjà de la paraula, o sigui de la negociació, del pacte, etcètera. Per dir-ho en dos mots, les eleccions i el parlament.

Les institucions democràtiques tenen moltes més institucions i prerrogatives que ara no cal enumerar aquí, alguns en forma de mecanismes administratius, d'altres en forma de drets. Recordem la importància de la Declaració Universal dels Drets de l'Home en la constitució de la majoria de democràcies efectives.

Un d'aquests drets és el de manifestació. Qualsevol grup de ciutadans que atengui a unes normes de civisme i seguretat establertes té dret a manifestar-se en els termes que li semblin convenients, i en principi no hi ha d'haver d'altres límits que els del codi penal. Generalment, aquests grups de ciutadans no disposen d'altres plataformes -un partit, una empresa de comunicació- per fer arribar la seva veu a la col·lectivitat, i solen haver de contemplar l'ocupació del carrer com un últim recurs. De forma excepcional, en ocasions solemnes o tràgiques, un partit democràtic -o uns quants, o tots- convoquen una manifestació ciutadana per palesar un fet que ho mereix. Però és, insisteixo, un fet inhabitual.

Per això resulten curioses les accions de la dreta dura actualment constituïda. Quan el Parlament no els és propici, els senyors i senyores del PP es dediquen a dinamitar-lo: recursos d'inconstitucionalitat, judicalització de la política ara toca anar-se'n de mani cada cap de setmana. És seriós que el primer partit de l'oposició, el que es vanaglòria de comptar amb milions de vots, abdiqui de la paraula assambleària i promogui l'eslògan i el xivarri del carrer? Com queda el parlamentarisme, un dels dos pilars de la democràcia? La desvirtuació irresponsable i mancada d'escrúpols d'un dret democràtic és antidemocràtica? Deixem la resposta al pensament del lector.