Els artistes contemporanis, joves i no tant, ho tenen cru a la ciutat. El MACBA, que hauria de ser el gran motor que impulsés la creativitat local com a un dels seus eixos fonamentals, és més o menys un supermercat amb èxit més aviat escàs i molt puntual.El Museu de la plaça dels Angels, simplement, no va. El tall cronològic ja va ser fatal; el criteri d'enviar els Informalistes al soterrani fosc només podia ser cosa de l'anticatalanisme més virulent, però busqueu els responsables del nyap a hores d'ara.El resultat; la construcció d'un monòleg artístic per a sordmuts en el qual els artistes joves del país no existeixen; o sigui, dialèctica impossible. S'hi és a temps de corregir-ho? Si. Es vol? Prefereixo no respondre.

L'espai 13 de la Miró va fent. Ha perdut pistonada, però és Barcelona la que ha perdut el rumb de l'art d'avui. Tothom enyora els temps de l'espai 10, però millor això que no res. I encara és d'agrair venint d'una fundació privada. Al Centre d'Art Santa Mònica els artistes del país solen tenir una presència d'un a tres, millor això que res, i encara les filies i fòbies del gremi posen molt en qüestió la programació. Ni cas a això, però si es cita és per què es tracta de l'únic espai públic de BCN on hi ha possibilitats de penjar-hi alguna cosa. Després hi ha galeries, algunes amb un programa coherent, com H2O; d'altres que tenen una visió mediàtica del tema, com el cas d' Iguapop; molt poques tanmateix. S'enyoren força els temps d'Artual i companyia.

Què fan els artistes joves? Emigren. Exposen a museus com els de Reus o a Igualada, oberts a l'art contemporani, omplen el curiós però potent pel que te d'ambiciós aparador del museu Abelló de Mollet, participen de la insòlita i reeixida iniciativa del Priorat Centre d'Art al Museu de les mines de Bellmunt o fan tanda per poder exposar al centre la Panera de Lleida, una de les poques iniciatives municipals que siguin inqüestionables en l'art actual.

Amb totes les mancances que vulgueu, amb precarietat en alguns casos, amb escàs ressò mediàtic i fins i tot suportant clientelismes i amiguismes, la perifèria és agosarada, moderna, creativa i dinàmica. El centre és una botiga llorda i cada cop més carrinclona per repetida. El pintor Enric Maurí ha convertit el seu taller de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) en l'EMAV (Espai Mental, Vital, Art), on busca confluències entre joves creadors i ell mateix. Al nord de BCN passen coses, al sud també, a ponent Glòria Picazo busca un salt endavant en l'enorme tradició plàstica de Lleida a l'hora que consolida una col·lecció d'art contemporani.La vida creativa, també en art, és ara a la perifèria. A la capital els dependents despatxen còpies de tot i fan de la ciutat una botiga on tot és vist, dit i res de nou no s'esdevé. I tothom dorm, i ningú no ho veu clar.

CONSOL CISCAR (+)

L'Institut Valencià d'Art Modern, IVAM, s'ha fet major d'edat, per sort no li ha calgut d'esperar a fer 18 anys per prestigiar-se en el circuit internacional d'exposicions. Ara, amb la triple mostra sobre la velocitat 'Speed', la revisió sobre l'art pop i les mostres d'Andreu Alfaro o Júlio González, que dona nom al centre, deixarà constància de nou del rigor i la serietat del seu projecte. Llàstima, però, que la casa se'ls quedi petita per a tanta empenta com l'equip directiu té.

CARLES MARTI (-)

Que a aquest senyor no l'interessa el més mínim el càrrec de regidor de cultura de BCN és profecia i els funcionaris ho proclamen a crits pels passadissos de l'Ajuntament; ara bé, que ni vagi a la inauguració de la Setmana del Llibre en Català, on si que hi era el president Montilla, adduint problemes d'agenda, és un escarni directe a escriptors, llibreters, editors i lectors catalans. L'agenda laboral un se la fa segons convé al client.Es clar que si no t'interessa el negoci...