ALEX SUSANNA
Amb Sayonara Barcelona, premi Sant Jordi 2006, Joaquim Pijoan (Santa Cristina d'Aro, 1948) torna a donar senyals de vida d'ençà que el 1982 guanyés el premi Documenta. És un retorn del tot inesperat, com inesperada és la tornada a Barcelona del protagonista d'aquesta novel·la, vint-i-cinc anys després d'haver-ne fugit sense donar explicacions a ningú. Més enllà del paral·lelisme cronològic entre l'autor i el seu personatge, cal ponderar degudament el sentit d'aquesta reaparició atesa l'oportunitat i la força amb què s'han produït.
Així com el protagonista de l'obra ve a tancar un parell de portes que va deixar obertes en marxar a la francesa d'un dia per l'altre, Pijoan torna per la porta gran amb una obra que interpel·la el lector des de la primera a l'última pàgina: és una radiografia despietada, sarcàstica i corrosiva de la Barcelona d'ara i de demà, que només pot deixar indiferents aquells que ja ho són de mena. Diguem que l'obra ha estat escrita des de la força de l'estranyament: els vint-i-cinc anys que fa que el protagonista no hi ha tornat esdevenen la millor lent per mirar, escodrinyar i sospesar una ciutat que és la capital («abocada a la decadència més estètica de totes les decadències que es fan i es desfan, la decadència de disseny») d'un país a mig fer («abocat a una deriva tan enverinada com satànica»).
Convençut que «el nostre temps no és fet per abocar-lo en una novel·la», Joaquim Pijoan opta per una narració de caire digressiu en que s'alternen, molt ben contrapuntades, la veu d'un narrador omniscient i, doncs, amant de la linealitat cronològica i factual, amb la d'un protagonista erràtic que sovint se'n vol esmunyir com si juguessin al gat i la rata. Sigui com sigui, el resultat final és brillant o, molt més que això, catàrquic: es nota que l'autor hi ha buidat un pap ple a vessar de totes les cabòries que l'han rosegat aquests anys. Les veus que ens hi parlen ens convencen de la raó de la seva existència i de seguida es fan escoltar. Són versemblants tant en el que ens diuen com en la manera com ho fan. Però per aguantar tot l'edifici narratiu l'autor només recorre a una llengua alhora o indistintament col·loquial i culta d'una gran eficàcia. Una llengua de filiació empordanesa, sàvia i saborosa, prosaica i lírica, tendra i vidriòlica, que de mica en mica va agafant protagonisme fins a tenir-lo del tot en un capítol especialment reeixit: el de l'escena eròtica amb el mulatito al bar Jolivubainat.
L'autor es val del retorn del seu personatge per posar el dit a tots els ulls haguts i per haver i per trepitjar els ulls de poll que el país duu encastats a les seves soles. Des d'aquest punt de vista, Sayonara Barcelona traspua una excel·lent mala llet del tot recomanable en aquests temps d'atonia i decepció.Sovint s'ha dit que la literatura catalana vivia d'esquena al present. Doncs bé, aquesta és una obra que desafia frontalment l'ara i l'aquí des de la condició d'algú que es defineix com «un rellogat sense pàtria».
|