Sempre que trec a la llum el tema de la consciència crítica d'espècie, se m'acut si això que penso no serà estrany i fora de lloc, sobretot quan me n'adono que mantenir converses que tinguin un sentit humanitzador és cada vegada més difícil. Hi ha una pèrdua d'interès per la contemplació i la reflexió just en un moment en què la tecnologia ens dóna tot el que cal per fer-ho amb facilitat.

Uns humans que hem estat capaços d'anar accelerant la nostra forma de conèixer i que no veiem que ara el que cal és tornar a pensar sobre el que coneixem, sinó el coneixement acabarà sent una càrrega feixuga inservible per a l'espècie. Adonar-nos del que estem dient ja representa una manera de caminar cap a la solució, tothom desitja sortir d'aquest estat d'atontament on l'obvietat, la hipocresia i la sopa d'all alimenten les relacions socials.

La disposició a la rebel·lió sembla que ja està amortitzada, la capacitat de sorpresa, d'aprendre del que fem, de convertir-nos en pensador col·lectiu ara és una possibilitat si realment som capaços de despertar i de convertir el tant se me'n fot en ràbia constructiva.

He dit i continuo dient que la càrrega de filosofia que hem rebut del grecs s'està convertint en cendra i que encara no som capaços d'organitzar cosmovisions que responguin al coneixement socialitzat del segle XXI, i això em sembla perillós. Cada dia que passa observo que els idealismes estèrils i prehistòrics intenten retornar adornats amb altres vestimentes que ens donen explicacions absurdes però que la imbecil·litat de tots plegats les poden tornar en convincents.

Sempre arribem al mateix lloc, és cosa de l'educació. La conversa amb els meus amics arriba a aquesta conclusió. Què estem fent malament que no som capaços de pensar des del coneixement, i que preferim la retòrica i l'estètica de que no serveix al concepte crític i constructiu de la nostra espècie?

Traslladant aquesta conversa i fent-la reflexió, em permeto cridar als ciutadans a sortir d'aquesta consciència esclafada que ens fa més passius del que hauríem de ser. Torno a repetir allò que jo sempre repeteixo: això ja no es únicament una qüestió de consciència de classe que jo defenc -sobretot la consciència de les classes populars- sinó més aviat de consciència d'espècie.

És cada vegada més necessari ajudar a fer aquesta reflexió, portar-la a debat i organitzar-nos en conseqüència; la societat civil ho necessita, li calen objectius i discussions sobre els problemes que planteja el futur humà, en comptes de donar voltes sobre la vulgaritat mentre ens van manipulant per anar-nos alienant cada vegada més, per convertir el planeta amb una entitat humana que atufi.