Autor: Joan Margarit. Editorial: Proa. Pàgines: 95. Preu: 12 euros.

Amb la publicació del recull Joana l'any 2002, Joan Margarit va encetar una nova època creativa dins la seva producció poètica.Aquesta nova etapa creativa ha significat una pujada del llistó de l'autoexigència i es caracteritza per una aposta molt radical a favor de l'essencialització extrema del discurs poètic a nivell temàtic, a nivell expressiu i a nivell formal. En definitiva, Margarit ha donat un nou i arriscat pas de rosca en la seva poesia.

Davant de la incipient certesa de la vellesa i de l'acabament del propi cicle vital, Margarit ha reaccionat a base de voler exercir a la poesia catalana de wild old wicked man («el vell salvatge i terrible»), la figura que W. B. Yeats va crear per encarnar la seva necessitat d'una poesia última que fos més descarnada, més descarada, més urgent i més autèntica. Aquesta desesperada vehemència final, crua i dura, va donar excel·lents resultats poètics a l'obra de Yeats i a l'obra del seu antecessor directe, Thomas Hardy. Amb tot, però, cal reconèixer que es tracta d'una operació artística molt agosarada per tot el que té de joc límit i màxim.

En el cas concret de Margarit, fins ara les coses han anat de primera perquè ha produït dues obres mestres indiscutibles com són Joana i Càlcul d'estructures (2005). Però a Casa de Misericòrdia, el poemari més recent de Margarit, es detecten clarament signes d'una certa, i comprensible, fatiga creativa a causa de la fortíssima pressió del repte artístic de mantenir aquesta brutal tensió poètica de manera continuada.

Casa de Misericòrdia és un llibre desigual i descompensat. Hi ha poemes senzillament extraordinaris com Casa de Misericòrdia, Prozac, Suite, Riera, Uns dietaris (1937-1944) o Perspectiva, on l'autor, contra tot prognòstic, aconsegueix de tirar endavant la seva nova poètica. Ara bé, aquests poemes estan envoltats d'altres que tenen defectes importants que denoten una pressa excessiva per tancar el llibre i publicar-lo.

D'entrada el poeta, en lloc de seguir el model de Hardy i Yeats, prefereix la tutela de Baudelaire, i això ha dotat el conjunt d'un aire més tremendista i més afectat. De fet, Casa de Misericòrdia és llarg i indefinit, i hauria estat millor optar per un llibre més breu i més contundent. D'altra banda, es nota que certs poemes estan inacabats o mal acabats o depenen exclusivament d'una metàfora gastada o causen la impressió de poc pes específic per falta de precisió o excés d'èmfasi. També hi ha repeticions que no constitueixen un enriquidor joc d'ecos amb l'obra anterior.

Els dos elements més preocupants, però, són poemes com Quimioteràpia o Separat i el text en prosa que fa d'epíleg. A Quimioteràpia i Separat es percep una clara falta d'imaginació empàtica. És a dir, el poeta ens parla de temes importants que no coneix a fons o no és ben bé capaç d'imaginar. I també des del text de l'epíleg, Margarit parla de temes com l'Avantguarda o el Romanticisme amb un convenciment que no correspon al seu domini i coneixement dels temes. El lector té la sensació que el poeta pot amb tot allò que se li posa al davant sense excepcions.

D'una lectura acurada de Casa de misericòrdia se'n desprèn que Margarit ha d'alentir i concentrar el procés d'escriptura, ha de renovar a fons el seu contacte amb la realitat humana i física que l'envolta i no s'ha de deixar influir per l'èxit que té actualment.Hi ha una diferència entre ambició literària i egolatria literària.L'ambició esperona la creativitat, mentre l'egolatria ens porta a aïllar-nos dels altres en un món falsejat que no correspon a la realitat, on ens acabem asfixiant.