Es pot començar per posar fronteres -encara que la videocreació es caracteritza, precisament, per no tenir-ne-. «És un món molt ampli, inclou des del videoart fins al documental experimental, són tots aquells projectes relacionats amb la investigació del llenguatge audiovisual», afirma Lluís Escartín, que s'inclou dins dels creadors que exploren amb les possibilitats del documental.Ja hi porta més de dues dècades, i va arribar al format audiovisual per casualitat, després d'haver treballat molt intensament amb la fotografia. Una bona selecció de la seva obra s'ha vist aquests dies a CaixaForum, dins del Flux 2007, el festival de vídeo d'autor que organitza cada any Habitual Video Team -és a dir, Lis Costa i Josep M. Jordana.

Per a Dionís Escorsa -un altre dels creadors a qui el festival dedica una projecció monogràfica-, l'únic que diferencia el cinema o la televisió de la videocreació és el pressupost. «En videoart es pot fer de tot», assenyala, perquè la mancança econòmica proporciona, precisament, una llibertat total. Escorsa no amaga que a ell li agradaria treballar amb pel·lícula de 35 milímetres, però «com que és tan cara, suposaria entrar en la disciplina empresarial del benefici». S'intueix, doncs, que aquesta disciplina estreny la creativitat. Afortunadament, alguns cineastes se'n poden alliberar, assegura Escorsa, i posa David Lynch com a exemple de director «creatiu i interessant».

El cas de Lynch demostra que la creació en vídeo pot traspassar les fronteres dels museus i les galeries. «Seria genial que es passés la nostra feina als cinemes», exclama Francesca Llopis, que, posats a somiar, «també estaria bé que tinguéssim accés a la televisió». Si l'educació artística de Lluís Escartín procedeix de la fotografia, Francesca Llopis s'ha moldejat artísticament a la pintura. A la videocreació va arribar a finals dels 90, capturant persones i estats d'ànims, i des de llavors no ha deixat la càmera ni l'edició, però tampoc no ha abandonat el pinzell, i sovint contraposa les seves obres en un mateix espai expositiu.

Francesca creu que la videocreació viu, malgrat tot, un bon moment.«A totes les galeries i centres d'art hi ha d'haver un vídeo i hi ha més festivals que hi dediquen atenció. A més, actualment, la videocreació s'utilitza en molts àmbits, no només s'associa al videoart, com als anys 60». Ella mateixa, sense anar més lluny, és autora d'un vídeo musical de Jaume Sisa. I Jaume Sisa li ha posat veu al treball Xixarra líkida, que també es podrà veure en el marc del Flux.

Dionís Escorsa -una ànima inquieta capaç de crear un servei d'habitacions per a edificis bombardejats (Room service for bombed buildings), d'analitzar la paradoxa de la reinserció d'imatges en la mateixa realitat d'on han estat sostretes (Dir la veritat no és la veritat) o de repensar l'ús dels terrats de Ciutat Vella (Jornades d'AutonomiAèriA)- intenta allunyar la paraula artista de la seva persona (i potser també cert elitisme associat al vocable) quan afirma que «els videoartistes no tenim la clau exclusiva de la creativitat, l'art no és un tret distintiu dels videocreadors». Per això el seu món és tan divers i té tantes sortides com possibilitats: «Hi ha peces que tenen el codi nar-ratiu del cinema i n'hi ha d'altres que són com apunts gràfics, que són com pintura, que es poden penjar a la paret per ser contemplats».

Per què, llavors, s'associa videocreació només a museu o galeria d'art contemporani i, en conseqüència, a un gust elitista i esnob? Lluís Escartín té una resposta clara i senzilla: «La videocreació es projecta més als museus per la dificultat que aquesta feina arribi als cinemes. Després de quaranta anys de dictadura de Franco és comprensible que Espanya encara estigui molt lluny de la resta de països d'Europa». Però Escartín no es rendeix: «Cada vegada s'arriba a més públic i a més gent i això és bonic, perquè la imatge, en el fons, és una cosa molt profunda de la nostra memòria més ancestral».