Als llibres, la realitat i la ficció solen compartir un mateix pla i una mateixa plana. Si Javier Quiñones recrea la vida de Max Aub per donar-li més versemblança, o qualsevol reescriu la història, això ja no genera debat. De les pantalles m'estim més pensar que tot és mentida; així no he de plantejar-me si gent com Pipi Estrada existeix de veritat. Internet encara es mou en una dimensió desconeguda fins i tot per als usuaris. Però, de la mateixa manera que estam aprenent a aplicar la realitat als suports de la ficció, probablement la ficció s'estigui instal·lant a la nostra realitat: sabríem besar si no ho haguéssim vist a les pel·lícules? El problema és que les emocions amb additius solen ser addictives.

Qui sol escriure sobre aquests afectes especials és Michel Houellebecq que, amb Plataforma, converteix el capitalisme en una transacció sexual. Potser com a metàfora (que és la justificació que té la ficció per adaptar-se a la realitat), Calixto Bieito va posar un polític, una locutora de ràdio, la directora de la Biblioteca de Catalunya i un periodista esportiu a reproduir fragments de l'obra. Així, dilluns, al Teatre Romea, un centenar de persones foren testimonis que Ernest Benach sap llegir quan confessava: «Tinc ganes de fer l'amor»; rematava en Xavier Bosch: «La meva veïna és massa fina».

Al piano, un home recuperava aquelles notes inquietants d'Eyes Wide Shut mentre la bibliotecària Dolors Lamarca parlava, idò això, com una bibliotecària. Na Gemma Nierga deu estar tan poc avesada a llegir que, per a ella, allò escrit sempre és poesia.I entonava, com si fos un vers, aquestes paraules erròniament: «Interpreto molt bé el meu paper».

Tractar com si fos actor algú que no n'és resulta tan còmic com tractar un actor igual que si no en fos. M'explic: entre els assistents hi ha Domènec Reixach i n'Angel Llàtzer. Com no va d'anònim, el fotògraf el reconeix tot d'una. Però a l'hora de retratar-lo, l'actor que ara no va d'actor però que no sap deixar d'actuar fingeix falsa modèstia, un rol que no li escau. Així, som davant d'un d'aquells casos en què es fa difícil entendre la realitat perquè, a diferència de les lleis de la narració, no respon a un ordre lògic i a una identificació dels personatges.

Els qui intenten destriar la seva identitat de les màscares, i es pregunten qui són i cap a on van, corren el risc que no es parli d'ells fins que no siguin morts (quan ja no siguin, ni vagin enlloc). Els altres van construint sense ciments: són autors dels defectes espacials. Un exemple és Diagonal Mar: no he vist res d'igual des de Marbella. I no em cal haver vist Marbella per assegurar-ho. A la Fnac d'allà, els experts en universos imaginaris David Martí i Montse Ribé presenten el DVD del film amb què han rebut l'Oscar. Fins i tot el seu amor té efectes especials. L'únic que demanen és que no posi on han instal·lat l'empresa perquè la gent hi aniria per comprar-los sang artificial per disfressar-se.

Els de DDT han creat El labertinto del fauno on es refugia na Ivana Baquero i, en veure-la, crec que s'ha quedat allà per sempre; encara que li ha canviat el nom pel de Los Angeles. És molt petita, però ja diu que «tenir la realitat al voltant està bé». Sobretot si aquesta realitat implica haver guanyat un Goya amb 13 anys.Qui necessita somiar? En fi, tots els qui surten en aquesta crònica juguen amb la ficció, però no sabrien dir-me qui em truca els dimarts. Com només la realitat té límits, tenc una resposta: és en Roberto Bolaño, que vol que promocioni les seves Llamadas telefónicas.

llucia.ramis@elmundo.es