Amb el pas del temps, l'elevació rocosa ha perdut efectivitat en termes militars -quin interès té fortificar-se quan et bombardegen des de l'aire?-, i també força emblemàtica com a lloc de poder; avui en dia les úniques elevacions visibles són virtuals, o bé són torres construides pels humans mateixos.

En canvi, el valor de l'aigua, que en algun moment de certa eufòria tecnològica semblava relativitzable, sembla que a mesura que s'endureixin les condicions mediambientals anirà a l'alça, i la tendència dels últims anys de considerar que gràcies als transports i a la capacitat humana de modificar l'entorn tant hi fa que una ciutat estigui situada aquí o allà està a punt d'invertir-se, i de fer-ho a més amb una dimensió tràgica. La falta d'aigua serà un dels problemes més importants i més greus de les generacions venideres.

En aquests termes, tant els poetes com els historiadors ens han pogut dir que El Caire -i Egipte mateix- és el Nil. El drama començarà quan comencem a sentir -ens arribarà a les generacions ara mateix en actiu?- que París és el Sena, que Londres és el Tàmesis, Viena i Budapest el Danubi, etc. Vistes així les coses, quins seran els valors geoestratègics del futur? Com quedaran les coses en l'entorn immediat? Els principals aqüífers del país, deixant de moment el mar de banda, són l'Ebre i els Pirineus, on neixen la majoria de les conques que abasteixen aigua a la part nord-est de Catalunya. Barcelona no sembla que pugui comptar en aquests termes amb el Besòs i el Llobregat, que no són el Sena ni el Nil, i a més ja arriben prou esmicolats a la desembocadura.El mateix em temo que passa a Madrid amb l'Henares i el Manzanares, per no parlar del Jarama. La Sierra els queda massa lluny? El mal és que, igual com passa amb el Pirineu, quan s'hagi arribat a aquest punt no es podrà comptar amb les glaceres, perquè ja farà temps que hauran desaparegut. Les de l'Aneto no les havia vist des de feia vint anys, i quan hi vaig ser l'estiu passat vaig quedar parat: a aquest ritme n'hi ha per cinc anys, i tiro llarg.

Tornant a les ciutats, és el moment de plantejar-se molt seriosament -perquè la qüestió és molt sèria- si el model exultant de macroconcentracions cada cop més hipertrofiades és el més adequat per afrontar les sequeres futures, sequeres, no ho oblidem, que porten associat un greu problema sanitari. Atenes, Istanbul, El Caire mateix en menor mesura, eren fa cinquanta anys ciutats de mida i població raonable, i en aquest període s'han multiplicat per trenta. Entre nosaltres, el creixement de Madrid, impulsat en part per la megalomania estatal espanyola, ha estat l'únic de debò patològic, i si Barcelona no ha anat tan lluny, qüestions polítiques al marge, és perquè el ritme de creixement de la població era sota mínims i les condicions de vida de l'entorn geogràfic no era tan dolent per impulsar els seus habitants a buscar fortuna a la ciutat gran.

Però amb la immigració tot això es pot precipitar. Una Barcelona desbordada per la població toparia amb l'orografia, i si no pogués ocupar el Vallès i el Maresme amb una estructura urbana ben articulada, assasaria el Baix Llobregat i aniria sud-oest avall, en direcció a Igualada i Martorell. Per descomptat, la icona ja la podem donar per perduda (aquesta i totes). Recordem l'elegant observació de Joan Triadú en El Collsacabra (el subratllat és de l'original): «Secret de les ciutats amb un gran riu i a certa distància del mar! Els dominis d'arran de mar són efímers, no tenen distància.Els pocs quilòmetres d'Atenes al Pireu, de Roma a Ostia com han marcat allò que, pompós, s'anomena la Història del món! Si haguessin fet Barcelona al Vallès, just darrere el Collserola, potser encara »

Hi podria haver afegit El Caire, Istanbul, París, Londres. Està clar que Triadú feia una evocació nostàlgica d'una Barcelona possible, cada cop més improbable. Per nosaltres, aquesta encara és una observació capaç de despertar el món emblemàtic de les imatges. Si les coses continuen pel mateix camí, d'aquí a dues generacions els semblarà un paràgraf hermètic.