A primers dels cinquanta va debutar escrivint novel·les (Com ganivets o flames, premi Joanot Martorell 1953) quan el que es portava era la poesia. Quan tothom es va posar a fer novel·les ell va abandonar el gènere per dedicar-se a la prosa de no ficció, anticipant l'èxit actual d'aquest híbrid. En temps d'AVE ell viatja a peu i ha de suportar el cretinisme de certa crítica que l'acusa de fer llibres d'excursionista, però té desenes de milers de lectors.En Josep M. Espinàs sempre ha dit que mai no programa res del que fa. Als bons de veritat no els cal actuar amb premeditació, el que passi ja passarà. I ara passa que l'Espinàs n'ha fet 80, la seva prosa manté la forma i publica Relacions particulars (la Campana), on evoca la relació que va tenir amb Salvador Espriu, J. V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep M. de Sagarra. Aviso, aquesta pàgina és laudatòria.
No podia ser d'una altra manera. En Josep M. Espinàs també va renovar el periodisme d'opinió en català, tot i que ell no es considera periodista. Però quan el porto a la facultat de Comunicació Blanquerna (URL), els estudiants comencen la sessió adoptant la típica actitud arrogant de jove i ignorant; «pots comptar que ens explicarà ara aquest iaio», i acaben rendits a la seva genialitat vigorosa i al sentit comú elevat a la categoria d'intel·ligència periodística, un valor del qual el gremi en general n'estem força minvats.
Assumint el repte insòlit de fer una columna cada dia sense tradició contemporània a l'Avui de 1976, l'Espinàs va obrir una porta nova a la llibertat d'expressió, al valor intel·ligent de les pàgines d'un diari i a una prosa catalana que, en aquell moment, vivia la fascinació per la novel·la realista i la prosa era només allò d'en Pla.
Ara la novel·la és un gènere en crisi i ell continua escrivint la columna diària amb el mateix criteri que el primer dia i amb una pila de lectors que el primer que busquen d'El Periódico és el seu article.
La prosa de Josep M. Espinàs es fonamenta en el més antic principi de qualsevol escriptor que aspira a explicar allò que l'envolta: la mirada. Només la mirada selectiva i intencionada és capaç d'escatir la vida real, la fonamentada en el sentit comú que presideix l'existència, del soroll sobrer i del vertigen de la velocitat que impedeix conèixer res. La mirada requereix temps.Els llibres de viatges són la versió externalitzada de la mirada, les columnes o llibres com aquest darrer són la crònica reflexiva i interior. Només així el testimoni d'un moment esdevé literatura i la reflexió sobre un altre instant producció d'una idea, periodisme d'opinió.
L'Espinàs m'ha dit moltes vegades que mai no ha pensat en allò que diuen construir una obra, que ell només pensa en fer llibres, un darrera l'altre. Un altre acronisme que la crítica ignorant s'ho ha pres sempre com un menyspreu. La passió per escriure, per relatar, per explicar i, així, intentar entendre una mica el món és avui en dia una activitat sospitosa. Això també m'ho deia un vespre en Monzó (un dels millors deixebles de l'Espinàs): els escriptors d'ara escriuen perquè se'ls consideri socialment escriptors, no per necessitat d'explicar-se.
Tant en Josep M. com en Quim són pura necessitat d'explicar, explicar-se i així comprendre, posar-ho tot en crisi i tornar a començar. I milers de lectors amb ells, cosa que no tothom pot dir.
FRANCINE HOUBEN (+)
Fugint dels arquitectes mediàtics, la Paeria de Lleida ha atorgat la construcció del Palau de Congressos al taller holandès d'arquitectura Mecanoo, que dirigeix Francine Houben. Francine és autora de la premiada biblioteca de la Universitat Tècnica de Delft i de la torre més alta d'Holanda. Houben s'estrena a l'estat amb aquesta obra emblemàtica per la capital del Segrià. El projecte, modern, diàfan i respectuós amb l'entorn obrirà la ciutat i modernitzarà el seu típic skye line.
TORTELL POLTRONA (-)
No és aquí per mèrits propis, ben al contrari; però la suspensió de la gira del circ Cric ha deixat a milers de persones de totes les edats amb una sensació de frustració, i més després de veure com les institucions de Madrid s'han abocat al projecte de circ Price, mentre aquí se'ls tracta gairebé com a rodamóns. Ni ajuntaments, ni diputacions ni els pensadors oficials de la cultura veuen el circ com a art, Tortell Poltrona només te al seu costat un públic que ara se sent orfe.
