IVAN TUBAU
Ja ho sé. Senyoreta és tan políticament incorrecte com senyoret.Totes les dones majors d'edat són senyores, de la mateixa manera que tots els homes són senyors encara que siguin señoritos andalusos com Javier Arenas. Em sembla que fins i tot hi ha una llei -o una disposició, o la mateixa Constitució, espanyola of course- que prohibeix que en textos oficials es digui senyoreta a una dona soltera, com es feia en els funestos temps masclistes de la dictadura de Franco. ¿Que per ventura no es deia senyor a tots els homes, solters o casats, joves o vells, alts o baixets, manobres o alcaldes especuladors immobiliaris del Mar Menor o de Marbella (que ja n'hi havia)?
Aquest senyoreta del títol és una llicència poètica: senyoreta fa rima interna amb Catalunyeta i recorda allò de Cultura rima amb confitura, títol del primer llibre sobre catalanitat que va publicar Patrícia Gabancho (¿o fa més català dir la Patrícia Gabancho?), el 1980, sobre la fràgil salut, marededéu no prenguem mal, de la cultura a la Catalunyeta. I no us penséssiu pas que aquest diminutiu me l'acabo d'inventar amb ànim pejoratiu. Té tot un pedigrí literari. Se'l va empescar en Joan de Sagarra en temps predemocràtics per designar la gent que el meu avi en deia de la ceba i ara s'autodenominen nacionalistes o fins i tot independentistes.
Això de la cultura catalana la preocupa molt, la Gabancho -dic la Gabancho com en català es diu el Pericay, ep-. Nascuda a Buenos Aires el 1952, la Gabancho va venir a Catalunya i catacrac, va ser el coup de foudre, el flechazo. Ja em perdonareu que no m'hagi vingut el mot adient en català com cal, però m'he destarotat només de pensar com s'enfadaria la Gabancho si hagués gosat dir que el seu fletxassu amb Catalunya va ser fulminant. Ja se sap, quan t'enamores d'un país minoritzat on no has nascut tens la fe del convers, molt més poderosa que la dels indígenes de soca-rel, que és el que proclamava ser, posem per cas, aquell mandarí ric del món editorial i la poesia que es deia Carlos Barral.
Gairebé tres dècades després de la cultura i la confitura postfranquistes, la Gabancho hi torna amb una cosa titulada El preu de ser catalans: 18 euros. Vaig llegir les entrevistes que li feien a La Vanguardia i a l'Avui a la insigne patriota literària i em van entrar unes ganes boges de llegir el llibre. Què voleu que hi faci, em fa gràcia picotejar els llibres patriòtics. Deu ser que, malgrat la meva condició de ciutadà del món nascut al Xino de Barcelona, sóc masoca com els militants de la catalanitat, que només de veure un títol com El preu de ser catalans -i un subtítol com Una cultura en vies d'extinció- ja trempen. No com els ciutadans vulgars de la Unió Europea, que ho fan quan esperen plaers, sinó com santa Teresa (¿heu vist el film de Ray Loriga?), que mereixia ser catalana perquè trempava quan s'assotava fins la carn viva o es lligava cilicis am punxes a la panxa. Ja sabeu, allò de Boris Vian cantat per Magali Noël: «Fais-moi mal, Johnny!» Doncs això: «Fes-me patir, Patrícia!».
|
