Els homenatges estan fets perquè els mitjans parlin bé dels qui han organitzat l'acte: els responsables consideren que si la persona a la qual veneren mereix un respecte, també ho mereix la cerimònia que li dediquen. I si la persona és morta, assassinada per qüestions polítiques (cas de na Politkovskaia), aleshores el respecte no permet fer broma. Per tant, no puc apuntar el que m'ha dit un conegut quan li he comentat on anava, i que m'ha preguntat tot seguit: «I això què és? La festa del vodka?».

En arribar a la Nau Ivanow, sent el mateix desconcert que el meu conegut. L'escriptor Carles Torner, fent de mestre de cerimònies, explica que, ja que hi són, també li retran un homenatge a la poeta Yael Langella. Les raons: va ser una persona clau a les dues visites que la periodista russa féu a Barcelona (i tan clau, n'era la intèrpret); per si això fos poc, també és morta. Ah, pens jo, igualment deu ser per la causa txetxena. Idò no, tingué un accident a Lisboa. Va caure mentre enquadrava una fotografia.Supòs que el vincle és que les dues, periodista i poeta, moriren per un objectiu.

Com no tenc res en contra de la poesia, ja em sembla bé que escriptors com Raffaela Salierno (del PEN Català) i David Figueres (del PEN Català) recitin uns quants versos de na Langella. La primera que puja dempeus a una taula a vessar de papers és na Maria Barbal.Ho fa després que l'editor Antoni Clapés parli del «grotesc poder polític que ens assetja arreu i que sempre deu ser el mateix».No sé què dir. Si pogués escriure el que pens posaria que, així com hi ha governs que maten el periodisme, també hi ha premsa que mata. D'avorriment. Mentre el coordinador de la campanya Txetxènia Trenquem el Silenci, en Sergi Corbí, intenta trencar el silenci de Txetxènia, veig arribar n'Arnau Pons amb mitja hora de retard. A un racó, les actrius Pepa López i Gabriela Flores repassen el seu text. Na Carlota Torrents, en Manel Guerrero i na Lluïsa Castell esperen el seu torn. Tot és tan políticament correcte que em quedo sense paraules.

De sobte, una al·lota rossa procura justificar aquest acte. Diu: «Avui és el dia de la mentida política», com si aquesta mentida només pogués celebrar-se tal dia com avui. Després decideix posar un DVD. Hi surt gent molt pobra i moltes injustícies socials.Aleshores, a la versió en castellà, hi posa: «El 7 de juny canviarem el món». Pens que el film es degué enregistrar l'any 69. El vídeo insisteix: «No treballis, no consumeixis». El que es traduiria en: consumeix-te. «Organitza la teva ràbia». Fins i tot la ràbia té dret a burocratitzar-se. «Ens veiem als carrers». Al carrer ens veig, efectivament.

Ja no sé ni on sóc, ni què s'està reivindicant. En Manel Barceló puja a la taula plena de papers i recupera algunes frases de la periodista. «A la guerra li queda curt el vestit», diu. Ja ho apuntava al començament: aquest és un article difícil perquè no és ètic autocensurar-se per parlar d'una dona que, precisament, va combatre la censura. Però no puc dir res, perquè en Carles Torner està allotjat al mateix hotel de Leipzig que jo, i és probable que ens trobem als passadissos.

Per si això fos poc, aquesta crònica és testimoni que vaig equivocar-me: en realitat, hauria d'haver anat a l'homenatge que li van retre a na Politkovskaia el mateix dia, però a un altre lloc, el CCCB.Almanco allà hauria vist en Jonathan Littell per primera vegada i sabria que és real, i li hauria dit que estic a punt d'acabar-me el seu llibre. Això em passa per voler donar una versió alternativa.Supòs que mai millor dit.

llucia.ramis@elmundo.es