De l'enrenou muntat al voltant de les amenaces telefòniques del director de Comunicació del president de la Generalitat a un periodista («Te voy a joder», o una cosa per l'estil), el més interessant d'esbrinar és com s'ho faria el buròcrata per passar a l'acció i fotre la vida a l'impertinent que no combrega amb la línia informativa que somien imposar tots els caps de gabinet.(Queda fora de dubte que la denúncia del periodista tenia la intencionalitat política de desgastar el president i el seu entorn: si cada picabaralla o flirt entre buròcrates i periodistes hagués de ser notícia, els diaris dits de refèrencia rivalitzarien amb les revistes anomenades del cor, i es farien i desfarien parelles de buròcrates i periodistes de tota la vida a cada racó de les sales de passos perduts.) Humilment, oferim dos plans d'acció -tots dos impossibles de dur a terme amb èxit- i una sortida honorable a la situació.
Passem, doncs, al primer pla d acció. El buròcrata talla el cordó umbilical que lliga el periodista amb les fonts informatives de presidència; volem dir, naturalment, les converses denominades off the record, que són, per la seva pròpia naturalesa, transacció entre traficants de pacotilla i pacte de sang entre col·leguis.Si el seu diari cedís, el periodista podria ser traslladat -amb honors- a un altra secció, i tal dia farà l'any. Però el diari del periodista amenaçat és molt diari, té a gala defensar el seu patrimoni humà, i cal dubtar legítimament que es plegués a una maniobra tan humiliant i barroera. En un moment més propici, el buròcrata podria contraatacar posant en joc la maquinària administrativa i l aparell del seu propi partit contra el grup que edita el diari, però no estan els temps per jugar amb foc.Potser fóra ell, qui acabaria fent-se mal.
Examinem, seguidament, el segon pla d'acció. El buròcrata es dedica a filtrar malvestats i inconveniències sobre la praxi del periodista o sobre la seva vida privada. El problema és que necessitaria «premsa amiga», o el que és el mateix, trencar la solidaritat del gremi amb un dels seus. Cert és que el ram de la comunicació no brilla, precisament, per la seva aferrisada independència respecte dels poders públics; no és menys cert, tanmateix, que és en batalles menors on els gremis solen tocar a sometent i organitzar xivarri per defensar, justament, la dignitat bescantada d un dels seus membres. Així s estalvien batalles més sagnants i mantenen el personal distret. Mala peça, doncs, al teler per al nostre buròcrata, que podria veure s desautoritzat fins i tot per la premsa oficialista, sempre amatent a sacrificar una peça menor a temps, abans que posar el president en el punt de mira de l'oposició.
Oferim la solució honorable a l atzucac. El buròcrata es treu (Déu no ho vulgui) la vida i esdevé víctima propiciatòria del periodisme opositor; causant, en última instància, de la desgràcia d una família, d un partit, i d un president, el periodista se sent culpable i abandona la professió en loor de titulars del seu diari; el govern i el col·legi de periodistes organitzen una vetllada en honor del buròcrata i del periodista, ambdós units, cadascú des del seu bàndol, en un mateix interès pel bé comú; el president explica off the record algunes amenitats irrellevants, que la premsa opositora enverina per muntar un nou sarau; el president amenaça el director del diari («Te voy a joder»), que ho esbomba als vuit vents del món: ja tenim fora el president i el director del diari es veu enlairat per l oposició.
Al cap i a la fi, Madrid tampoc no ens queda pas tan lluny.
