Com trencar aquesta mecànica que de tant ser circular no arriba ni a ser autodestructiva, com trencar cap amunt aquesta frustració contínua de l'ara sí, ara sí i ara tampoc! Vet aquí el repte perpètuament heretat. Els moralistes de la història han perpetrat en diferentes modalitats i avatars l'arquetipus de l'hipòcrita santificat al qual m'he referit en més d'una ocasió. La nouvelle de Max Beerbohm, per cert traduida al català per l'Esclasans els anys 30, narra en clau de faula la peripècia de l'home malvat que n'ha fet tantes que se li ha fet impossible conviure en la seva comunitat, i un bon dia decideix anar a viure a una altra ciutat on no el conegui ningú, es posa una màscara d'home bo i comença una altra vida de virtut i altruïsme. Quan l'èxit sembla haver-lo acompanyat, algú que el coneixia d'abans creu haver-lo identificat, i com que no se'l creuen decideix desemmascarar-lo en públic -literalment i en tots els sentits-, perquè tothom decideixi si sota les veritables faccions d'home pervers hi pot haver alguna bondat fiable, a més d'un mentider. Però ai, quan es produeix la revelació, a sota la màscara hi ha una autèntica cara de bona persona.

Catalunya és aquest individu detestat que ha de canviar de ciutat, o sigui de posar-se la màscara que representa les bondats que no té. La virtut és allò que els altres reben, tant hi fa si el qui la practica ho fa de debò o ho fa fingint-la, el resultat serà el mateix. Catalunya necessita una operació potemkinitzadora que per òsmosi o per rebot l'inoculi les qualitats perdudes, i que ara, impossibles d'abastar, li caldrà fingir: la confiança, la il·lusió col·lectiva, la capacitat de realitzar empreses de tota mena i, sobretot, la gran assignatura pendent de la nostra idiosincràssia, la clau de tot: el sentit de continuïtat.

Hi ha molta feina a fer en molts ordres, i cal no deixar de tenir-ho present, però si comencem per la màscara hem d'anar directament als símbols i a les commemoracions. Comencem per la Diada. Els defensors de l'onze de setembre sostenen que no se celebra una derrota sinó, contràriament, que malgrat aquell fracàs militar i civil encara som aquí. On som?, caldria preguntar-nos. En la conseqüència d'aquella derrota, entre d'altres posteriors. A més, la data ha quedat molt baquetejada per la del 1973 a Xile, i encara més per la del 2001 a Nova York. A efectes publicístics, la portada dels diaris de l'11 de setembre s'ha encarit substancialment per la causa catalana.

Per què no es busca una data no contaminada per desastres, i amb connotacions positives? Com que no hi ha meravelles per commemorar -ni que hagués durat una setmana, Catalunya no ha proclamat mai la independència-, es podria pensar, per exemple, en l'entrada de la primavera: el 21 de març comença el bon temps -tot i que enguany no-, és a un mes de Sant Jordi i no hi ha antecedents penals.

L'altra cosa per estendre-hi la mà és l'himne. Ho sento molt (o no), però és que Els Segadors és una marxa fúnebre. Mai cap país ha conjurat el gruix de la població al so d'un himne en to menor. Un cop d'ull a la Marsellesa, al mateix himne del que va ser la Unió Soviètica, i que a la Rússia actual, on no tenen un pèl de tontos, s'han guardat bé prou de no mantenir, ens en poden convèncer. (Del God Save the Queen no cal parlar-ne, perquè havent-hi una reina no cal fer pujar els ànims de ningú).

Tornant a Catalunya, no cal inventar res de nou, perquè l'alternativa és clara, i no crec ser el primer en apuntar-la: el Cant de la Senyera és completament euforitzant i capaç de dur a bon port les bones vibracions que, n'estic convençut, encara planen entre nosaltres.

Ja que no podem abandonar per sempre les adrenalines (aquest seria l'ideal), deixem de banda les saturnals i cultivem les jupiterines, les exultants.