Els dogmes pels quals tothom ha passat han frenat la possibilitat d'evolucionar cap els principis clàssics de la gran revolució moderna. De tota manera, els dogmes tenen el seu origen en el fet de creure, no en el de pensar. El pensament intenta trencar el dogma i les arrels de les creences proven d'articular-los.Amb el dogma ens fem dòcils i manejables.

El pensament crític ens fa lliures de la perversió de la monotonia de la manipulació. Cal avançar en la materialització del procés del pensament com a una estratègia per millorar les condicions dels humans en general, no només de les minories que sempre han gaudit de la capacitat de controlar l'energia i la informació.

Espanya està profundament dividida entre els reaccionaris que volen manipular el procés de modernització ideològica del país i els que volem evolucionar cap una realitat nova, més adaptada als temps que corren. Cal que emergeixi i es generalitzi la necessitat d'una consciència que estigui per sobre del dogmatisme.

El franquisme com a expressió «cutre» de la societat sotmesa i sense pensament ara es manifesta ara en forma de neofranquisme freak i amb cara de pocs amics; es mobilitza contra la raó i vol ser hegemònic al carrer ja que no ho és políticament. Els drets de la lluita de classes son el drets de la pròpia història, ja ho deia molt encertadament Marx, son els que fan la història dels pobles.

La lluita per una estructura política federal posa la els péls de punta a tots els carpetovetònics de l'Estat espanyol. Els comunistes amb valors republicans no podem deixar que el passat sense drets ni llibertat sigui més potent que el futur amb llibertats i crítica social.

Molta gent ja teníem clar que la manca de ruptura democràtica durant la transició i la manca d'unes veritables Corts constituents deixarien una inèrcia franquista que ara torna a aflorar amb força; amb la mateixa força que aflora l'hem de combatre en nom de la llibertat. Enterrar el passat sense llibertat s'ha de fer recordant que moltes vegades el passat mal enterrat fa pudor.

Hi ha dues formes de veure el món contraposades; per als contestataris, la reacció sempre acaba imposant valors de monotonia i manipulació.La sensació que els conservadors son més a prop del reaccionaris cada dia em fa pensar que poden arribar a ser el mateix, no tinc clar que no ho siguin.

La crítica social és un mecanisme excel·lent per anar contra els reaccionaris; l'educació en llibertat i la llibertat d'educació, en una democràcia social, haurien de tenir en els valors de la solidaritat, i la llibertat d'acció i de pensament la seva estratègia.

No hi ha dues Espanyes, en realitat hi ha una sèrie de pobles que es voldrien entendre i també una sèrie de gent que encara viu en el paleolític.

Hem de continuar treballant per integrar aquesta diversitat en la perspectiva de construir un país de persones que busquen la millora social de tots. Per fer-ho a terme cal deixar comportaments antics i construir a traves de comportaments conscients.