Autor: Terry Eagleton. / Debate.

opinio@ferranmascarell.com

En els temps que corren res sembla més idiota que la supèrbia intel·lectual. Per això és especialment d'agrair el pensament crític que sense mossegar-se la llengua planteja opcions de renovació teòrica que són útils per a la gent. Aquest és el cas de Terry Eagleton (1943). És avui un dels professors més prestigiosos de la crítica literària i dels estudis culturals de la universitat anglesa. És un estudiós de la cultura i de l'anàlisi social del fet cultural. És un dels més genuïns seguidors de Raymond Williams i forma part del corrent de teòrics marxistes anglesos que des de posicions crítiques amb el dogmatisme i el comunisme va irrompre després de la II Guerra Mundial.

Después de la teoría (Debate, 2005) és un dels seus llibres més contundents. Constitueix un document, d'una banda, demolidor sobre les principals escoles i corrents intel·lectuals que han marcat la interpretació de la realitat en la segona part del segle XX; però d'altra banda resulta engrescador pel que fa la possibilitat de construir una teoria fèrtil per a les comunitats humanes. La seva tesi de sortida es ben precisa: la reflexió postmoderna està absolutament esgotada en termes teòrics i pràctics.I, alhora, està acabada la manera «acadèmica» d'interpretar la realitat.

Per a Eagleton el moviment postmodern ha fet la societat més feble. Amb el seu sistemàtic rebuig de les totalitats, dels valors universals, de les grans narracions històriques, de la possibilitat de fonaments sòlids per l'existència humana o de coneixement objectiu sobre la realitat. El postmodernisme s'ha declarat escèptic davant la veritat i el progrés, ha donat el mateix valor a tots els fets culturals fossin banals o determiants, ha promogut tota mena de relativisme cultural i ha celebrat tota mena de pluralisme, de discontinuïtat i d'heterogeneïtat.

És des d'aquesta lectura crítica de la postmodernitat i de l'academicisme que planteja el debat amb alguns insignes representants del pensament postmodern i acadèmic; també amb alguns dels principals corrents ideològics de la segona part del segle passat. Ho fa amb Michel Foucault i el estructuralisme, Jacques Derrida i la deconstrucció, Jürgen Habermas i la teoria de l'acció comunicativa, Julia Kristeva , Roland Barthes, Fukuyama i els teòrics neocons americans.

Tota la seva reflexió està basada en la convicció de que la societat humana està en una nova era i cal un nou tipus de pensament.El marxisme, l'estructuralisme i demés corrents dominants al llarg del segle passat han deixat de ser capaços d'explicar els problemes de la societat i encara més de donar-hi guies d'actuació.Cap dels corrents tradicionals ha sabut afrontar les qüestions fonamentals que preocupen al conjunt de la societat: el treball, la política, la societat, l'amistat, l'amor, la sexualitat, noves formes d'identitat, les relacions personals, la veritat, la moralitat, el mal, la norma, etc.

Eagleton denuncia la incapacitat de les doctrines davant de qüestions cabdals. «El prejudici postmodern davant les normes, les unitats i els consensos és un prejudici catastròfic en l'aspecte polític».«Només un intel·lectual sotmès a una sobredosi d'abstracció seria prou estúpid com per imaginar que tot allò que doblega una norma es políticament radical». «Només alguns teòrics semblen encaparrar-se en la creença de que les minories estan sempre més vives que les majories». L'autor és especialment dur amb l'esquerra tradicional, a qui caldria recordar allò que fa massa temps sembla haver oblidat: l'art, el plaer, el gènere, el poder, la sexualitat, el llenguatge, el desig, l'espiritualitat, la família, el cos, l'inconscient, l'ecosistema,

En la vessant més propositiva Eagleton demana a la teoria -i als teòrics- que torni a estudiar la vida real de les persones i la seva quotidianitat. Proposa que la teoria es centri en esbrinar de quina manera la vida podria ser millor i més agradable per el major nombre possible de persones. Aquest i no cap altre ha de ser l'assumpte més seriós de la teoria. Proposa que la teoria es posi al servei de la pràctica per construir accions polítiques col·lectives més eficaces per la gent. I que, per tant, aquest i no cap altre sigui també l'assumpte més seriós de la política.

Després de tantes ortodòxies sufocants benvinguda sigui la teoria.La teoria feta al servei dels problemes reals de la gent; feta per fer front a la realitat que no ens agrada.