Autor: Jaume Pont. Editorial: Proa. Pàgines: 67. Preu: 12 euros.

El primer que em ve al cap quan penso en Jaume Pont són dos versos del llibre Divan (1980-82) -el seu primer homenatge a la poesia aràbiga, la sensibilitat de la qual ha conreat, posteriorment, en Llibre de La Frontera-: «La teva boca és un eixam / d'abelles».

Enlloc aprofundeix algunes de les constants de l'obra anterior i alhora concilia diverses cordes estilístiques. La presència ambivalent de l'aigua -vida i mort de l'ànima- impregna al·legòricament els versos. La primera citació (de Vinyoli) ja ens proporciona un indici incontrovertible: Pont elabora una escriptura lírica que se situa en la línia dels Llibre d'Amic i El Callat vinyolians, per bé que sovint algun poema també ens fa pensar en el Vinyoli de Domini màgic. Aquella poesia que tant incomoda Joan Margarit, perquè assaja el cant (o el càntic): és a dir, una poesia lírica -lírica, aquí, no és cap epítet- que transcendeix el realisme moral per practicar una mena d'essencialisme moral; que, en alguns moments, ens pot semblar abstrusa o massa abstracta però que, llegida amb calma i amb un llapis, té molt menys de críptica que de profunda.

Síntesi de sensibilitats, d'harmonització d'accents molt diversos.Pont, coneixedor de les tradicions més extremes, escriu un poema com Abocadors -d'orientació eliotiana, però amb picada d'ullet trakliana- , un altre com La pedra -amb un ressò, deliberat o no, d'Aresti-; fa servir el símbol del vi -«bec el teu vi, cisterna meva, /com la sang espessa d'un déu antic»-, tan car als poetes aràbics del nostre període medieval i, alhora, elabora una mena de filosofia lírica molt afí a determinades lliçons de la lírica oriental (xinesa, sobretot) i a la filosofia budista. Mireu si no: «Flameja la paraula blanca / i aquell blanquinós parpelleig de l'herba / que com un ganivet esmola l'ànima».

Registre líric d'un procés d'essencialització i testimoni de l'especificitat de l'home que escriu, de la seva individualitat -poesia com a forma de coneixement (el vers que dóna títol a l'article, en aquest sentit, conté cinc conceptes simbòlics titulars que resumeixen tota la seva poesia)-. El temps puny: «Al coll, varada i sola, la boia / i la flaire llunyana del tauró». L'amor «cabdella en aigua pura les paraules». És un lirisme intens i sofisticat, que no prescindeix d'efectes barrocs. El blanc i el negre són els colors de la lírica de Pont. Hi ha desig de calma, de llum. És una poesia centrada en el substantiu, però que recorre a l'adjectivació i, fins i tot, a qualificadors creats ad hoc: amor «llenguamort», espina «fonsamagada», aigua de pluja «foc-encesa». Cal llegir aquest llibre a poc a poc, remarcant les rimes subtils, la traça al·literativa d'algun vers: «Callada fressa d'hàlits, fal·lus, ales».