Va ser una d'aquelles festes musicals que van més enllà del fet exclusivament artístic. El motiu de la trobada, dimarts passat, va ser la celebració del 30è aniversari de La Tribu, la banda de ball creada i liderada pel baterista Santi Arisa (Manresa, 1947). Però, a la pràctica, aquell acte commemoratiu va ser també un motiu de trobada i, en part, un repàs a la trajectòria d'un dels músics més polièdrics de l'escena catalana.
La festa va ser sonada. D'entrada, perquè es va obrir amb la sonoritat implacable i aclaparadora de catorze bidons de petroli, reconvertits per Arisa en instruments musicals incontestables.I, també, perquè al llarg de la nit van desfilar per l'escenari de Luz de Gas un bon grapat d'antics col·laboradors d'Arisa i la seva Tribu. En total, més d'una trentena de músics; entre els quals, els enyorats Pegasus que, per primera vegada en molts anys, van tornar a tocar tots plegats.
«Volia fer una festa que no fos només la típica celebració d'aniversari, sinó un punt de trobada per a la gent que ha passat pel grup al llarg d'aquests trenta anys», explica, encara eufòric, el bateria. De fet, ell va començar a festejar l'esdeveniment a finals de l'any passat, amb l'edició d'un doble CD commemoratiu, 30 anys de Santi Arisa i La Tribu (Picap), que recull vint-i-cinc temes de totes les èpoques de la formació, dels anys 70 fins ara.
«La Tribu té un significat molt especial per a mi. Quan la vaig formar, el 1977, jo em trobava en un moment en què estava tocant amb músics molt bons i no volia encasellar-me com una mena de músic d'elit, una espècie de virtuós de la bateria. Llavors, vaig sentir la necessitat de fer altres coses i com sempre m'havia atret la música popular, vaig pensar en agafar aquests tipus de temes i transformar-los. Així va néixer La Tribu, com un grup d'aquelarre i de disbauxa», recorda ara Santi Arisa.
Així va començar una aventura musical, a les files de la qual han militat, al llarg d'aquestes tres dècades, uns 150 músics.«Quan nosaltres començàvem, era un època en què els músics no guanyàvem calés. Llavors, era molt difícil mantenir una plantilla estable», confessa el músic.
També els plantejaments musicals del grup van anar canviant amb el temps. «Al principi vam agafar un rotllo més rocker, fins que fa uns deu anys es va produir la reconversió definitiva cap a l'orquestra de ball», explica el bateria, que encara riu quan recorda que quan va formular aquesta proposta a la plantilla que hi havia aleshores «em van plegar tots de cop. Vaig haver de muntar el grup tot de nou, però al cap d'un temps ens donaven un premi ARC com a millor orquestra».
Actualment, Santi Arisa y La Tribu -en total, dotze músics- mantenen una agenda musical molt plena al llarg de tot l'any, i tot i que la seva proposta es basa en la música comercial, «seguim tenint un segell distintiu».
La trajectòria i el significat artístic de Santi Arisa, però, sobrepassa amb escreix el seu camí en companyia de La Tribu, malgrat que, curiosament, els seus començaments musicals van ser precisament com a cantant a diferents formacions orquestrals.Més tard, i després d'un període de viatges per l'estranger -un d'ells inspiraria, anys més tard, l'argument de la pel·lícula Orquesta Club Virginia-, el 1971 va crear Fusioon amb Manel Camp i Martí Brunet, que molts consideren com el grup més important del rock progressiu català.
Quan es va dissoldre, van venir després el grup de jazz Lakatans i, el 1982, els històrics Pegasus, on van confluir, al costat de la seva bateria, la guitarra de Max Sunyer, els teclats de Josep Mas Kitflus i el baix de Rafa Escoté. Tota una reunió de talents musicals amb els quals va signar un treball, encara vigent, de ressò recreatiu en aquell territori relliscós del jazz-rock.
L'activitat artística de Santi Arisa, però, no s'atura aquí.A començaments dels 90 també inicia un altre agosarat projecte: la sardanova. Una revolucionària iniciativa destinada a renovar el llenguatge sardanístic a partir de la reunió d'una cobla amb els instruments propis d'un grup de rock; en el seu moment, tot un revulsiu per al gènere.
Tampoc li ha estat aliè el llenguatge del cantautor. A finals dels 90, veu la llum el disc Taverna de poetes, seguit més tard per Taverna tropical, en els quals Arisa complia amb «una assignatura pendent»: posar música i veu als versos de Carner, Martí i Pol, Espriu i Pere Quart, entre d'altres.
«Estic en un moment de la meva vida en què el temps em passa molt de pressa», reconeix el músic, que el dia 7 de març va fer els 60 anys, quaranta-set dels quals han estat dedicats a l'activitat musical. «Estic molt satisfet de tot allò que he fet, pero també tinc la sensació que he perdut una mica el temps, que potser podia haver-me format més», creu l'artista.
Al marge d'això, no li falten projectes. D'entrada, al llarg de tot aquest any pensa continuar celebrant els trenta anys de La Tribu i el seu propi 60è aniversari, que pensa festejar amb un altre concert multitudinari. En aquest cas, envoltat d'amics i col·laboradors que li han fet costat al llarg de la seva trajectòria.
D'una altra banda, també té en cartera diferents projectes musicals, com ara compondre l'himne de l'Akasvayu, l'equip de bàsquet de Girona, i editar un parell de discos. Un dedicat a l'obra de Miquel Martí i Pol i un altre, inspitat en la filosofia oriental del Tao Te King, que comptarà amb la col·laboració de les veus de Verónica Forqué, Monica Green i Sergi Mateu.
Els Pegasus tornen a volar
La celebració dels trenta anys de La Tribu els va tornar a reunir damunt d'un escenari. I és possible que en un futur no gaire llunyà, Max Sunyer, Josep Mas Kitflus, Rafa Escoté i Santi Arisa tornin a protagonitzar una escena semblant.
Després de més d'una dècada d'inactivitat -«en realitat, mai ens hem separat», assegura el bateria-, el retorn enyorat de l'his-tòric grup Pegasus podria fer-se realitat.
Segons avança Santi Arisa, el grup estudia en aquest moment la possibilitat de tornar a interpretar en directe la música que van compondre per al film mut Berlin, simfonia d'una gran ciutat, que l'escriptor Carl Mayer i el cineasta Walter Ruttman van dedicar, el 1927, a la capital alemanya.
A començaments de 1986, els Pegasus van compondre la banda sonora d'aquesta pel·lícula, que van presentar en directe en el marc de la Setmana Internacional de Cinema de Barcelona. La seva proposta va aconseguir un gran èxit de crítica i de públic, i posteriorment la van portar també al Festival Internacional de Cinema de Miami.
«Concretament, hem rebut una proposta de la ciutat de Sabadell i estem veient la possibilitat de muntar aquest espectacle», explica un Santi Arisa il·lusionat.
